Finalment, Europa li ha tret amb fórceps a Rajoy les reformes i les mesures d'ajust necessàries per iniciar la sortida de la crisi. Tot i que encara hi ha algunes incògnites i incoherències, atribuïbles a la lentitud i complexitat en el procés de presa de decisions d'una Europa de vol gallinaci, la UE sembla que per fi està teixint una estratègia coherent per superar la crisi, salvar l'euro i enfortir la unitat europea.
Aquí, però, gairebé tothom -periodistes, polítics, sindicalistes o comentaristes- continua parlant en termes exclusivament interns. Com si les mesures anunciades per Rajoy fossin un simple incompliment del seu programa electoral i la resposta hagués de ser, com fins ara, una qüestió de política "nacional".
Les mesures anunciades per Rajoy un dia després de la publicació del Memoràndum de condicions per a la intervenció del sector bancari espanyol tenen poc a veure amb el govern espanyol. Són una imposició de la Unió Europea. Són les receptes que la UE ha pactat i prescrit a l'Estat espanyol i formen part d'un procés cada vegada més decidit a culminar la unió fiscal i política del continent.
Certament, Rajoy podria haver presentat abans i per iniciativa pròpia aquestes reformes. Això, si més no, l'hauria permès fer-les de manera més coherent amb el seu programa electoral i reforçar així el seu lideratge. Però la miopia política -llegeixi's eleccions andaluses- i la constant vacil·lació ideològica l'han portat a la irrellevància.
Per tant, a hores d'ara, les crítiques a favor o en contra del pla de sortida de la crisi s'haurien d'adreçar no tant al govern espanyol com a Brussel·les. El tema ja no és el programa electoral del PP o les ganes que els hi tenen sindicats i socialistes. El tema és si les mesures receptades són coherents amb el projecte europeu o no. Si seran efectives per Espanya i la resta de països europeus més tocats per la crisi o no. El debat ja no és "nacional" sinó europeu. Però molt em temo que aquí continuarem amb el nostre autisme polític. Amb el nostre provincianisme secular.
