Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 19 de juliol de 2012

Qui vol la independència?

El millor que podria fer Espanya es desenpallegar-se d'una vegada per totes de Catalunya. Molts espanyols es treurien un pes de sobre i molts catalans, també. La decisió unilateral de fer-nos fora d'Espanya potser no seria del tot democràtica, però al cap i a la fi les dures reformes endegades tampoc s'han consultat amb els ciutadans tot i comportar algunes d'elles esmenes constitucionals. Per tant, jo d'en Rajoy tiraria pel dret. Es possible que Espanya hi perdi diners, però potser no tants com es diu. Fins i tot, tal i com està la cosa, probablement hi surti guanyant. I és que les balances -fiscals o no- sempre acaben penjant pel cantó del que pesa.

Dissortadament, fer-nos fora d'Espanya no serà senzill. I no ho dic per la resistència que puguin presentar els ciutadans de Catalunya que se senten espanyols o per l'oposició del govern central, sinó pels nacionalistes catalans.

La resistència dels que se senten espanyols a Catalunya serà escassa per no dir nul·la, com ho demostra el pragmatisme amb que han acceptat, per exemple, la política lingüística de la Generalitat. Han acceptat la immersió perquè aquesta permet que els seus fills s'integrin a un país bilingüe en igualtat de condicions amb els fills dels nadius. A canvi, han renunciat al dret a rebre educació en la seva llengua materna. La relació cost-benefici els ha decantat a favor de la immersió i, de moment, no semblen tenir motius per canviar de criteri.

No crec que m'equivoqui, doncs, si afirmo que l'oposició més ferrenya no vindrà de l'espanyolisme sinó del nacionalisme català. La primera cosa que diran és que hi ha factures pendents i que mentre no ens tornin tots els nostres calers seguirem sent més espanyols que la mare que ens va parir. I quan rebin aquestes diners, aleshores reclamaran reparacions de guerra i d'ocupació pels perjudicis causats al poble català des del 1714 fins ara. I mentre no ens paguin aquestes reparacions, no acceptaran cap mena d'independència. Seguirem sent el corcó d'Espanya.

I és que el nacionalisme té molt clar allò de que la llibertat no es regala sinó que es conquereix. Cosa que, traduit al català, vol dir que només seràs lliure si ets tú qui t'envàs però no si et foten fora.



ADDENDA.-  Publico tot seguit un article que m'ha fet arribar l'amic A. sobre el greu perill de la independència o la principal raó per a no ser independents:

O Barça o Independència 
Un ja porta molts anys i afanys en aquesta vida com per saber que hi ha coses que no es poden fer; que fer-les por provocar escruiximent en les parts més íntimes de l'ànima —bé, diguem-m'ho més clarament, de la butxaca, que és l'ànima del català; segons els nostres històrics adversaris. Amb l'edat m'he anat donant compte que la classe política es va tapant les vergonyes —les malifetes originades per les temptacions d'estirar el braç, ara que ningú no em veu— i per això ja va sent hora que un s'aixequi i digui que prou. Que no podem anar cap a la independència. Per descomptat, que pot ser útil continuar ad eternum amb aquesta cantarella; les cantarelles sempre van bé per endormiscar el personal; fer-lo somniar truites i mentrestant 'nosaltres' trenquem els ous, o fem allò d'estirar el braç. És a dir, que podem continuar, i es continuarà, faltaria més, amb el càntic de la independència. Però, no passarem —no passaran— d'aquest guinyol premeditat i ben estudiat. I no passaran als autèntics fets, perquè hi ha una cosa perillosa —la trencadissa que insinuàvem— que no s'ha de tocar. I aquesta cosa és el Barça.

És imprescindible que el Barça estigui, jugui, en la lliga 'espanyola' (em perdonareu per emprar aquest mot tan maleït, però vull fer-me entendre). Jo, la veritat, no puc entendre un Barça fent una lliga exclusivament catalana. Us figureu el Barça jugant contra el Reus, el Sabadell, el Lleida, l'Igualada (sense voler menys tenir aquests formidables equips). I fins a una totalitat de 20. Segur que el Santa Coloma és formidable; segur que l'Hospitalet té milers de seguidors que perden el cor per ell. No sé si existeix el Mataró, ni el de la Seu d'Urgell i tampoc el Cervera o el Mollerussa. Però, no ens enganyem, llevat de l'Espanyol —que per raons de la independència hauria de recloure's a la lliga catalana— els altres equips catalans amb prou feines arribarien a mitja cama —per no dir allò de la sola de la sabata— del Barça.

De veritat s'ompliria el camp del Barça per mirar un Barça-Ripoll? I un Barça-Bisbalenc? Està claríssim que no. Llevat els primers dies, ja sabríem qui guanyarà el partit abans de comprar l'entrada. I la manca d'emoció comportaria cercar-la en diversions alternatives. Creieu que seria interessant seguir els 90 minuts per TV, havent pagat quota, per mirar un Barça-Blanes? I resultat de tot això seria una caiguda espectacular d’ingressos i una venda també espectacular de jugadors abans que perdessin el valor actual.

D'altra banda, la 'fera' que tothom porta a dins —uns més adormida que uns altres, tot s'ha de dir— resistiria no poder competir —mitjançant els peus dels blaugrana— contra l'adversari per antonomàsia? Quin equip dels d'aquí seria el que ens permetria desfogar-nos de les desgràcies i mala lluna que portem al damunt, com molt bé ens ho permet guanyant al Madrid? Com podríem sentir-nos fets uns 'homes' si no guanyem a equips tan forts com el 'nostre' Barça?

Crec, rematant aquestes línies, que no s'ha estudiat ben bé el que comportaria per al nostre símbol —per la nostra autèntica bandera, que és el Barça; els jugadors del qual equip són els nostres almogàvers que guanyen batalles simbòliques i ens fan sentir vius—. Tampoc s'ha estudiat el que la psicologia del català podria perdre en la independència. Sí que podríem ser independents, com poden ser independents aquells xicots que es van anar a enterrar en aquell poblet de l'interior de Catalunya que té 12 habitants i cada dia van a la feixa a regar els tomàquets i a recollir les cebes. Però no sé si això ens ompliria prou. Caldrà rumiar-ho a fons abans de fer una relliscada!