****************
Independència ha esdevingut la paraula talismà que ha de resoldre tots els problemes de Catalunya, de la mateixa manera que als anys seixanta ho era el mot Revolució o, a l'Alemanya dels trenta, Jueu. Conceptes simples i simplistes que, sense voler equiparar-los, serveixen per identificar un culpable de tots els mals i imposar la bona nova redemptora.
Però, més enllà de la màgia de les paraules, la independència de territoris que formen part d'estats membres de la Unió Europea -tots ells estats democràtics de dret- no té cap justificació política racional. La independència o secessió poden estar justificades en territoris sota ocupació colonial o en situació de genocidi ètnic, però en l'actual context europeu no és res més que un deliri romàntic que marxa just en direcció contrària a l'esperit europeista, que no es altre que l'eradicació del nacionalisme i l'assumpció d'una ciutadania europea comuna que, vertebrant l'immens arxipèlag d'identitats del continent, faci impossible una altra gran guerra.
Des de la caiguda del Mur de Berlín, el projecte europeu s'ha vist confrontat obertament a dues tendències contraposades. D'una banda, la que insistia en l'aprofundiment previ de la unió. De l'altra, la que, reticent a la pèrdua de poder dels estats nacionals que fins aleshores era exclusiva de l'escepticisme britànic, prioritzava l'ampliació a les noves i velles nacions del centre i l'est d'Europa.
Com sol ser habitual a la UE, enlloc de racionalitzar les prioritats es va optar per la via salomònica d'acontentar tothom i fer-ho tot alhora. D'una banda, es va precipitar la unió monetària quan encara no tots reunien les condicions necessàries per fer-la, com hem descobert ara dramàticament. D'altra banda, es van obrir les portes a nous estats membres, però sense haver reformat a fons l'arquitectura institucional de la Unió per fer-la operativa, àgil, eficient i representativa.
D'aquesta manera, la UE s'ha ampliat a 27 estats membres, xifra que podria arribar a 35 en un futur més o menys llunyà. No endebades, des del 1990 a Europa s'han constituït 14 nous estats, alguns dels quals ja ho havien sigut i altres no (Lituània, Letònia, Estònia, Bielorússia, Macedònia, Eslovènia, Moldàvia, Croàcia, Ucraïna, Bòsnia i Hercegovina, Txèquia, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo).
En aquest context, els líders polítics de Catalunya, Escòcia o Flandes manifesten que aspiren també a convertir les seves comunitats en nous estats europeus. Aspiració a la que -per què no?- s'hi podrien sumar en el futur els nacionalismes bretó, cors, occità, padà, sard, tirolès, silesià, prusià, gal·lès, istri, magiar, il·liri o bavarès, conformant així un gegantí i laberíntic trencaclosques polític, ètnic i institucional totalment a les antípodes del projecte d'unitat europea.
Per què? Per què la concepció fundacional de la unió europea, entesa com un procés de supressió progressiva de barreres i de poders estatals, està sent afeblida per la recuperació d'identitats nacionals (reals o imaginàries) amb la finalitat de constituir nous estats sobirans de curt abast? Es que algú pot creure que el projecte europeu pot sobreviure a la creació de nous estats-nació que, lògicament, voldran exercir al màxim possible la seva estrenada sobirania, tal i com passa en gran mesura amb els estats que provenen de l'antic bloc soviètic?
Algunes de les respostes que s'han donat a aquestes preguntes apunten a que es tracta d'una reacció passatgera a la globalització, al rebuig a una construcció europea elitista, burocràtica i insuficientment democràtica o al trauma de l'experiència soviètica. Respostes que segurament no hi son alienes però que resulten totalment insuficients per explicar la força i profunditat que estan adquirint els moviments identitaris, inequívocament nacionalistes, així com tot una munió de moviments "alternatius" al sistema industrial, científic-tècnic i representatiu vigent.
Una resposta més convincent és que es tracta de quelcom més elaborat que una simple reacció als problemes del moment. Que es tracta, en realitat, de l'expansió i arrelament d'una concepció del món, de la vida, la moral i la societat, essencialment romàntica. Una mena d'ideologia neoromàntica transversal que, d'una banda, tendeix a omplir el buit cosmogònic, moral i sentimental deixat pel naufragi del comunisme i que, d'una altra, procura oferir remeis ancestrals al malestar que provoca en una ciutadania infantilitzada les inevitables limitacions temporals del coneixement científic i la formalitat de les institucions de la democràcia deliberativa. Un romanticisme que revaloritza tot el que es casolà i es malfia de l'universalisme i que exalta la voluntat personal i política per damunt de la norma i del dret.
Aquest renaixement de l'esperit romàntic no es cosa de fa quatre dies. Reapareix públicament fa cinquanta anys, vint anys després de la Segona Guerra Mundial, a través dels moviments hippies i contraculturals de la dècada dels anys seixanta i setanta. El retorn a la naturalesa i a les arcàdies felices, la recerca de les pàtries perdudes, el rebuig de la societat industrial i de les democràcies representatives o l'exaltació de l'espontaneïtat son la llavor que empeltarà tots els moviments alternatius posteriors, des dels moviments identitaristes, ètnics o culturals, a l'ecologisme polític i altres moviments antisistema i antiglobalització.
Des del punt de vista polític, que és el que aquí ens interessa, el neoromanticisme -en línia amb el cèlebre jurista nazi Carl Smith- proclama que no poden existir límits a la voluntat sobirana del poble. Que en una autèntica democràcia no pot existir res per sobre d'aquesta voluntat majoritària, ni drets naturals ni constitucionals que la condicionin. La democràcia, la política, és l'Estat total. Una concepció que xoca frontalment amb la de les democràcies liberals que, just al contrari, es fonamenten precisament en la limitació de tots els poders i especialment del poder de la majoria, que és l'únic poder acceptat en les Constitucions modernes.
Pel neoromàntic, la democràcia és una fi en ella mateixa i no simplement un mitja per canviar els governs sense violència. Per a les democràcies liberals la finalitat bàsica del poder polític és garantir els drets i llibertats de les persones per què puguin viure, no com vol la majoria, sinó com vulguin i desitgin elles mateixes (en un convent, en una comuna d'amor lliure, un kibutz, una comunitat rural i de bescanvi, en un loft en parella de fet o en un casa aparellada amb una família heterosexual i indissoluble), en la mesura que això els sigui possible i sempre i quan no vulguin imposar als altres el seu model de vida.
D'aquestes dues concepcions del poder, la política i la democràcia, és la del neoromanticisme la que ha acabat assumint el nacionalisme català conservador, després de dècades d'interessada ambigüitat. La voluntat del poble -real o suposada- està per damunt de tot: de la llei, de l'Estatut, de la Constitució o dels Tractats Europeus. No hi ha regles del joc que valguin o que calgui respectar. S'ha de tirar pel dret.
Tot i que està per veure que farà a l'hora de la veritat, aquesta deriva exaltada del nacionalisme conservador és molt perillosa. I ho és per moltes raons, però sobre tot perquè pretén legitimar entre els ciutadans la idea que la bondat de la fi justifica els mitjans, encara que siguin il·legals. Una idea tan romàntica com totalitària.
