Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 23 de gener de 2013

Els crims republicans a la guerra civil

Avui torna a ser notícia la guerra civil espanyola. Una guerra civil de mai no acabar perquè entre els que la van perdre encara n'hi d'entossudits a guanyar-la. Avui, l'Audiència de Barcelona ha ordenat obrir una investigació sobre els bombardejos italians de Barcelona entre 1937 i 1939.

Aquesta notícia no és inèdita, és un pas més d'un procés polític que va començar a finals dels anys noranta -localització de fosses, Memòria Històrica, cascada de pel·lícules pro-republicanes, instrucció de Garzón sobre els crims del franquisme, etc- que qüestiona la transició. És a dir, que qüestiona la reconciliació; que qüestiona el perdó mutu dels crims que cadascú va cometre.

Aquest procés polític es caracteritza per presentar una guerra de bons i dolents, en blanc i negre, sense ni una sola autocrítica respecte els crims comesos en la zona republicana.

Aquesta reflexió em ve suggerida  per la lectura d'una comunicació a la XXVIII SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS presentada pel Doctor en història Jordi Amat i Teixidó titulada CONSIDERACIONS SOBRE LA VIOLÈNCIA A LA REREGUARDA DEL MARESME (1936-1939), de la que en publico alguns fragments.

En aquesta comunicació, Amat ens recorda que hi va haver més víctimes a mans republicanes en sis mesos que víctimes a mans del franquisme en tres anys.


"La repressió a la rereguarda republicana (o roja) va ser netament superior a la franquista (nacional o feixista). Els primers van assassinar dues-centes quaranta-sis persones en uns sis mesos, els segons n’afusellaren vuitanta-cinc en dos o tres anys. Noteu doncs la diferència, que seria de tres a un a favor de la repressió republicana, expeditiva, calenta, immediata, sense judici i sense possibilitat de defensa. Brutal, sense motius, moltes vegades només pel fet de ser de dretes o anar a missa. Molts fejocistes –joves de la Federació de Joves Cristians de Catalunya– pagaren molt cara la seva condició; recordo el cas d’un jove del Masnou, el beat Joan Roig Digle, assassinat només amb dinou anys, o Antoni Giménez Mateu, de setze anys, assassinat en ple carrer d’aquella vila. 
No es tracta, però, d’analitzar les xifres per veure si són o no superiors, sinó de contemplar la injustícia, la immensa injustícia de l’assassinat de tants innocents. Considero innocents tots els sacerdots i religiosos, encara que haguessin acumulat enveges via herències pietoses i beneficis, innocents els burgesos o els postuladors polítics que per molt que s’haguessin significat sempre ho havien fet, si més no, durant els darrers cinc anys, seguint les lleis democràtiques de la República. Innocents els joves fejocistes que duien al cor l’esperit de la seva fe, però no feien cap mal a ningú. Cap de les futures víctimes era un enemic potencialment perillós, almenys en el 99% dels casos. Desarmats com estaven, atemorits i fora de joc econòmica i políticament, no representaven cap perill per als interessos dels revolucionaris. Aleshores, per què els assassinaren?"

La resposta oficial és: els incontrolats. Però Amat la desmunta.
"...també aquí sento ser dissident, afirmo categòricament que no es pot parlar genèricament d’incontrolats, primer, perquè no és veritat i, després, perquè avui sabem que hi hagué una autèntica planificació del terror, amb mètode, protagonistes, mitjans i estratègies:

a) Intercanvis de patrulles, els de la població «a» actuaven a la vila «c» i els de la «c» a la zona «a». Tenien cura de no fer-se notar a la mateixa població per tal de no ser reconeguts, una prova més de la consciència del delicte que estaven cometent.
b) Existència de presons locals (il·legals) comprovades a Premià de Mar, Canet de Mar, Calella o Pineda, per exemple. Amb torns de vigilància, horaris de visita, etc.
c) Reunions prèvies per assignar tasques. Coordinació, determinació, confecció de fulls de multes, aparició de bans, d’ordres per donar objectes religiosos particulars de tota mena, o bé per abatre tal o qual església.
d) Coordinació de detencions massives a altes hores de la nit, amb llistes i adreces on anar a buscar les víctimes. Això tindria lloc a algunes poblacions, com ara Calella, Arenys de Mar o Canet de Mar.
e) Existència de confidents, denúncies i «falsos amics».
f) Usos de determinats cotxes, amb conductors prèviament seleccionats.
g) Ràbia i persistència en la persecució de víctimes, algunes de ferides i rematades (Premià de Mar i Malgrat), altres de vigilades i rematades, malgrat haver-se intentat escapar (cas de Palafolls), assassinat de l’enterramorts (cas Palafolls).
h) Demanda de pics i pales per enterrar cadàvers que després tornarien ensangonats. Cas de Tordera.
i) Consciència que el que feien era normal i no punible, era fer justícia revolucionària. Comentari d’un conegut escopeter de Tordera quan el van detenir: «No, jo només n’he mort set, però no pas tots aquests altres».
j) Determinació clara de l’enemic a abatre, l’església, la dreta, però també sectors antifeixistes no domesticables, com ara el PSUC.
k) Trucades telefòniques.
l) Controls de carretera.
m) Burós (oficines) d’investigació per fer inventari de les propietats i dels objectes intervinguts. Pillatge i escorcolls a domicilis particulars.
n) Confecció d’informes de part de la població.
o) Imposició de multes.
p) Existència d’interrogatoris i de tortures. Assassinats i simulacres.
q) La brigada del tren. Sacerdots de Calella i d’altres poblacions van ser obligats a sortir el mateix dia i agafar el mateix tren. Dos milicians es col·locaven a les plataformes del vagó i, en arribar a l’estació prèviament acordada, es feien baixar les víctimes camí del sacrifici.
r) Mentides històriques significatives, com és el cas d’esmentar una presumpta resistència a la cartoixa de Montalegre.

Era pràcticament impossible que als comitès se’ls escapés res, així, durant les primeres setmanes de la revolució, algunes poblacions pogueren comptar amb petits exèrcits particulars".