Les revoltes de la Primavera Àrab van agafar per sorpresa els islamistes. Després del desconcert inicial, van jugar a fons la seva força -un ampli teixit social fet de complicitats religioses i solidaritats cíviques-, que els va permetre capitalitzar electoralment les revoltes per arribar al poder, tant a Tunísia com a Egipte, front a una oposició laica molt fragmentada. Però la continuitat de les protestes, junt a la seva inexperiència governamental i a la falta de control sobre institucions tant decisives con l'exèrcit o la policia, els està portant a un carreró sense sortida.
A Tuníssia, l'assassinat de l'opositor laic d'esquerra Chokri Belaïd, que s'atribueix als més radicals del partit islamista Ennahda, ha posat més llenya a un foc que ja cremava per la lentitud en les reformes econòmiques i socials, per l'atur i la misèria creixent, que van ser, precisament, la causa de l'aixecament revolucionari. A Egipte, tres quarts del mateix. Els Germans Musulmans i l'oposició s'enfronten periòdicament per manifestacions interposades que solen degenerar en violència mortífera, dos anys després de la caiguda de Hosni Mubbarak.
Aquesta situació de creixement de les protestes ha provocat, tant a Tuníssia com a Egipte, la divisió dels partits islamistes al poder i/o entre les forces del seu entorn. A Egipte, els salafistes s'han posicionat clarament contra el govern de Morsi, mentre que a Tuníssia l'assassinat de Belaïd ha posat de manifest la divisió entre els islamistes moderats, representats pel primer ministre, Hamadi Jebali, número 2 d'Ennahda i partidari del model turc, és a dir, d'un islam reconciliat amb els valors universals dels drets humans, i el sector dur partidari d'un islam rigorista.
La falta d'un lideratge occidental clar i inequívoc -parlo d'Obama- no només va abandonar les revoltes democràtiques del nord d'Àfrica a la seva sort, sinó que va agreujar la situació amb la seva insuficient intervenció militar a Líbia. Una operació asèptica feta des de l'aire per França i el Regne Unit que va permetre la caiguda de Gaddafi però no posar ordre en el galliner libi. I posar ordre volia dir contenir els sectors islamistes de l'oposició i impedir que els arsenals d'armes fossin saquejats i venuts, tant a grups terroristes com a bandolers. La desídia i incompetència, especialment de l'adminstració Obama, queda palesa amb la indiferència mostrada davant els advertiments de l'ambaixador nord-americà a Líbia que informaven de l'existència d'importants elements terroristes a Bengasi. Indiferència i desídia que va acabar amb l'assassinat de l'ambaixador i quatre nord-americans més i que va ser amagada a l'opinió pública durant un mes.
Aquesta incompetència ha permès que armes modernes i sofisticades s'hagin escampat per tot el nord d'Àfrica. Aquesta diàspora armamentística ha anat a parar a tota una fauna de delinqüents que pul·lulen per la zona i que van des de traficants de drogues sudamericans a traficants de drogues, de tabac i de persones, fins a grups terroristes islamistes. Una les conseqüències més sonades d'aquesta proliferació d'armes ha estat el conflicte de Mali. Un conflicte d'orígen ètnic que enfronta tradicionalment un nord àrab i trashumant amb un sud negre i sedentari pel control de les zones intermèdies situades entre el desert del nord i les savanes del sud. Un conflicte recurrent però que si ara s'activat tant ràpidament i efectiva ha estat per la sobreabundància d'armes i soldats sense feina, especialment islamistes. Una situació que amenaça no només les revoltes democràtiques dels països del nord d'Àfrica sinó també el mateix continent europeu.
Aquesta és l'herència d'Obama i de la incapacitat europea. Bush va derrotar Al Qaeda a l'Iraq. Obama li està permetent renèixer al Sahel.
