"Sempre he pensat que no hem transmès l'experiència del comunisme al món -no la dels goulags estalinians, sinó l'experiència d'aquesta mena de conformisme i corrupció moral-; que no hem fet d'aquesta experiència una experiència universal com s'ha fet amb l'Holocaust". / Agnieszka Holland
Holland va fer els seus estudis de cinema a la FAMU de Praga, on es va graduar el 1971. Va començar la seva carrera com a assistent de director al costat de Krzysztof Zanussi i d’Andrzej Wajda, pel qual també va escriure alguns guions com Eine Liebe in Deutschland (Un amor a Alemanya). L'experiència de la Primavera de Praga i la posterior intervenció soviètica va marcar la seva visió del món, com ella mateixa explica en aquesta entrevista.
El seu primer èxit internacional com a directora li va arribar el 1985 amb la pel·lícula Bittere Ernte (Collita amarga), una producció alemanya que li va valer una nominació a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. La pel·lícula Europa Europa (1991), probablement la seva obra més coneguda, li va valer un Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera i una nominació a l’Oscar al millor guió adaptat. La pel·lícula, basada en la biografia de Solomon Perel, va aixecar una gran polèmica a Alemanya quan el jurat alemany encarregat de la selecció de les nominacions a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa es va negar a presentar la pel·lícula i va acusar d’antisemita al seu productor, Artur Brauner.
El 1993 Holland va fer el salt als EUA gràcies a Francis Ford Coppola, el qual va acceptar produir la seva pel·lícula Der geheime Garten (El secret del jardí.
De la seva obra més recent estrenada aquí destaca Copiant Beethoven.
Ara acaba d'estrenar "Burning Bush" -"L'esbarzer ardent", títol d'inequívoca referència bíblica-, una minisèrie de tres capítols produïda per la HBO, en la que mostra la immolació de l'estudiant txec Jan Palach en un gest de protesta per la intervenció soviètica, però sobre tot un gest adreçat als seus conciutadans incitant-los a la revolta, a la lluita per la llibertat i la democràcia.
Certament, la tragèdia del comunisme ha quedat eclipsada per la tragèdia del nazisme. O més exactament, la tragèdia del nazisme ha estat i està constantment utilitzada per una gran part de l'esquerra no només per honorar les seves víctimes sinó també, i moltes vegades sobre tot, per dissimular els milions de víctimes que va provocar la tragèdia del "socialisme real".
A aquestes alçades, hem conformaria senzillament amb que una dècima, una centèsima part del que s'ha filmat, en pel·lícules i documentals, sobre el nazisme es filmés sobre el comunisme.
