Els que confonen la democràcia -el poder de la majoria- amb la llibertat i l'Estat de Dret no poden entendre el que ha passat a Egipte. I això és així perquè conceben la democràcia com una finalitat -i no com un procediment- en que la voluntat de la majoria no només decideix qui governa sinó com governa.
Pel contrari, la democràcia liberal distingeix entre el procediment per canviar els governs sense violència a través de les urnes i la finalitat de l'Estat de Dret o Estat Constitucional que consisteix a impedir que el poder del govern depassi la frontera que garanteix els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria.
Dit d'una altra manera, els democratistes o republicanistes creuen que la majoria a les urnes legitima el poder a aplicar el seu programa polític, sigui el que sigui. Liberals i constitucionalistes, pel contrari, pensen que la manera d'accedir al govern no modifica per ella mateixa la naturalesa del poder i que, per evitar derives autoritàries, el govern no ha de poder fer el que vulgui, tot i tenir l'aval de la majoria.
Els primers, doncs, primen qui ha de manar, mentre que els segons prioritzen com ha de governar. Aquesta distinció, aparentment academicista, confronta dues concepcions del poder, la llibertat i la democràcia, completament oposades.
La primera, concep el poder com un instrument revolucionari, de transformació social, que ha de permetre la construcció de la utopia. La segona, defensa que el govern no ha de dir a la gent com ha de viure ni que ha de creure i que el poder s'ha de limitar, d'una banda, a garantir els drets i llibertats dels ciutadans perquè puguin viure segons les seves conviccions i, de l'altra, a gestionar de la manera més escrupulosa els serveis comuns que la societat hagi delegat al govern.
De la mateixa manera que un Estat de Dret disposa de policia per reprimir la delinqüència, també disposa, o hauria de disposar, de mecanismes per impedir la deriva totalitària del govern. Això és el que va passar a Xile, on el Parlament va denunciar el trencament de la legalitat per part del govern d'Allende i va demanar la intervenció militar (llegir editorial de The Economist). La responsabilitat moral i penal de Pinochet no és per haver destituït Allende sinó per haver imposat una dictadura militar enlloc de restituir la normalitat constitucional.
A Xile, la crida a la intervenció militar es va fer per evitar que la democràcia derivés en una dictadura castrista. A Portugal, en canvi, els militars van donar un cop d'estat -"El cop d'Estat democràtic" del que parla Ozan O. Varol, al Havard International Law Journal- per derrocar la dictadura i instaurar la democràcia. Un any després de la revolució dels clavells del 25 d'abril del 1974 es convocaven les primeres eleccions lliures i, des d'aleshores, Portugal forma part dels estats democràtics del món.
És Egipte un cas similar als anteriors? La deriva islamitzadora del govern de Mursi, l'autoatribució de poders excepcionals en la figura del president, les modificacions Constitucionals unilaterals, justifiquen a bastament la intervenció militar. Tenint en compte, però, la història dels últims seixanta anys a Egipte, des de l'enderrocament militar del rei Faruk al 1952 pel Coronel Gammal Abdel Nasser al de Hosni Mubàrak al febrer de 2011, la incògnita no és tant si la destitució de Mursi és o no un cop d'estat com saber si la intervenció de l'exèrcit portarà a una democràcia constitucional o a una nova dictadura militar.
ADDENDA.- L'entrellat del cop d'estat egipci
