L'Assemblea Nacional de Catalunya va fixar en 2 milions el nombre de persones que es van manifestar a Barcelona la Diada de l'11 de setembre de l'any passat. Enguany, en el moment d'escriure això, els organitzadors de la cadena humana que ha creuat Catalunya donaven la xifra de 400.000 inscrits. És a dir, 1.600.000 participants menys que l'any 2012. És això un èxit? No és un fracàs espectacular perdre més de les tres quartes parts dels participants en un any?
Ho seria, certament, si no fos perquè les xifres de les manifestacions són falses. Des de fa 35 anys, a Catalunya s'han estat inflant sistemàticament les dades de manifestants a Barcelona, arribant a publicar-se impunement xifres que dupliquen o tripliquen la capacitat dels carrers de la capital catalana.
El nombre de manifestants de la Diada de l'any passat amb prou feines va superar els 300.000, una xifra respectable però a anys llum dels 2 milions dels organitzadors o l'1,5 milions de la Guàrdia Urbana. Enguany, la xifra dels participants a la via catalana, que ha substituit a la tradicional manifestació de la Diada, no estaria excessivament allunyada respecte la xifra del 2012.
El càlcul bàsic no és gaire difícil de fer. Només cal multiplicar els 400 km de la cadena per una mitjana d'1,30 m per manifestant, que és l'espai aproximat que ocupa una persona amb els braços oberts en un angle de 45º. El resultat són 307.692 persones (amb un espai d'1,10 m. per persona el nombre de participants seria de 363.636, mentre que amb un màxim d'1,50 m per persona la xifra cauria als 266.667). Es cert que en els nuclis urbans més importants hi va haver superposició de gent, fent la cadena més espesa, però també ho es que en la majoria de trams de carretera la cadena quedava reduida a la mínima expressió.
En qualsevol cas, el creixent sostre mobilitzador de l'independentisme sembla estar situat , ara per ara, a l'entorn del mig milió de persones. Una xifra molt important i políticament significativa, però encara molt allunyada de la gran majoria de catalans, que han preferit no encadenar-se a ningú. Una majoria a la qual, pel que sembla, no els agraden les cadenes. Encara que siguin les nostres.
