El còctel del que s'alimenten les guerres civils té un grapat d'ingredients habituals. Crisi econòmica més o menys profunda. Corrupció política generalitzada (o així percebuda). Creixent crispació i polarització social. Augment del radicalisme i el fanatisme polític i, sobre tot, una epidèmica deslegitimació i descrèdit de les institucions i del sistema polític vigent. Tots aquests ingredients tornen a estar dins l'actual coctelera espanyola.Si no fos pel context europeu, podriem afirmar que Espanya camina inconscientment però decidida cap a una nova guerra civil, de la mateixa manera que la Segona República ho va fer a partir del 1934. Aquesta vegada, però, espero que la tragèdia històrica es repeteixi només com a caricatura.
No es tracta d'una simple qüestió de percepció. El clima guerracivilista ha anat augmentat paulatinament en els últims anys. Una part de l'esquerra, del nacionalisme català i dels nous moviments socials, aprofitant-se del drama de la crisi econòmica i de la misèria moral de la corrupció, han radicalitzat les seves posicions i han acabat optant obertament per la ruptura política. Alguns d'ells criden sense embuts a guanyar d'una vegada per totes la guerra civil que van perdre el 1939.
Però la deriva guerracivilista no prové tant de l'existència d'opcions polítiques radicalíssimes o tossudament independentistes com de l'atac sistemàtic a la legitimitat democràtica de l'Espanya constitucional. Les tesis revisionistes sobre la transició política han anat subministrat coartades "intel·lectuals" perquè es pugui afirmar impunement que a Espanya no existeix un règim democràtic; perquè des del carrer i les institucions s'ignori quan convingui la Constitució del 1978; per fer-nos sentir culpables de la més humana i generosa de totes les lleis de la transició: la Llei d'Amnistia del 1977.
Gràcies a una concepció autista de la memòria històrica, s'ha insistit a reivindicar els republicans com les úniques víctimes de la guerra civil; s'ha tornat a atiar l'anticapitalisme més groller i l'anticlericalisme més primari; s'ha demonitzat qualsevol opció política democràtica de la dreta espanyola i, en alguns llocs, s'ha arribat a fer creure que existeix una ciutadania identitària que està per sobre de la ciutadania constitucional, quan la realitat és exactament la contrària: és la ciudania constitucional la que garanteix la igualtat de totes les persones que viuen dins els límits territorials d'un Estat amb independència de les seves legítimes diferències identitàries. En resum: han anat imposant la mentida que la transició va ser poca cosa més que la cirurgía estètica del franquisme, que continua en el poder amb un rostre més humà..
En realitat, però, el franquisme només sobreviu en l'antifranquisme militant que encara persisteix. Agradi o no, Franco va morir físicament el 1975 i políticament el 1978 amb l'aprovació d'una Constitució democràtica, plenament homologada internacionalment, que va ser negociada per exfranquistes, conservadors, socialistes, comunistes i nacionalistes catalans. S'ha dit, per a desacreditar-la, que es va redactar sota l'espasa de l'exèrcit, però havia de ser més aviat sota un sabre de Sant Simó ja que no va tenir cap efecte dissuassori, com ho demostra el fet que no va quedar ni rastre de les institucions sorgides de la sublevació militar del 18 de juliol.
Aquesta Constitució va estar precedida d'unes eleccions democràtiques, les primeres en més de 30 anys, i per la Llei d'Amnistia llargament reivindicada per totes les forces polítiques clandestines, especialment pels partits d'esquerra. Una llei imprescindible que va permetre, d'una banda, treure de la presó tots els presos polítics i, de l'altre, facilitar la imprescindible reconciliació entre els vencedors i els vençuts. És a dir, l'oblit de la resposabilitat penal -que no de la civil- dels delictes comesos per uns i altres en un conflicte en el que els dos bàndols van amuntegar -uns més que altres, segons el lloc i el moment- muntanyes de cadàvers, ja sigui a les cunetes, a les txeques, a les places de toros o a les presons.
La transició va enterrar definitivament la guerra civil. Però hi ha gent que no només no s'ho creu sinó que està convençuda que la guerra encara no ha acabat i, cosa més greu, que la guanyaran un dia d'aquests, quan derrotin el feixisme rediviu i implantin finalment l'autèntica democràcia: la seva.
