Es pot discrepar de la seves opinions i es poden criticar les seves decisions públiques, però no se'l pot sotmetre impunement a l'escarni mediàtic. El que s'està fent amb Francesc Granell, assenyalant-l'ho amb el dit i presentant-lo gairebé com una traïdor a la pàtria, té més a veure amb el Codi Penal que amb el dret constitucional a la llibertat d'expressió.
A Catalunya, sembla que ara tot s'hi val. El que s'estava coent durant molts anys ha acabat fent vessar l'olla, esquitxant i cremant tothom. L'objectiu de la independència sembla justificar els mitjans. La senyera està sent segrestada progressivament per l'estelada. Hem deixat de ser europeistes fervents per esdevenir fervents nacionalistes. Els grans mitjans de comunicació, públics i privats, exhibeixen ja de manera impúdica -diria que pornogràfica- el seu acatament al règim nacionalista-independentista. L'atac ad hominem contra els que no pensen igual, o que han canviat d'opinió, s'estén imparable per les xarxes socials. Catalunya sembla viure en una nova apoteosi de la rauxa sobre el seny. De nou, per dir-ho amb paraules de Josep Ferrater Mora, la Catalunya closa s'imposa a la Catalunya oberta.
Lluny de regenerar la vida política, d'aplicar la racionalitat a la reconstrucció de la res publica, aquesta sembla escolar-se pels viaranys d'un tronat romanticisme polític, on les emocions i els desitjos esdevenen la raó política per execel·lència. En els més de 60 anys de la meva vida no havia vist mai una divisió com aquesta a Catalunya. Una divisió caïnita, que enfronta uns catalans contra uns altres en nom de la pàtria comuna. Quina trista paradoxa!
