Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

L'error no és del Tribunal d'Estrasburg sinó de Felipe González

La fi d'ETA no pot ser mai una fi sense vencedors ni vençuts. Pel contrari, ha de ser un final amb un únic vencedor: la democràcia i l'estat der dret, i amb un únic vençut: la violència com a instrument polític en una societat democràtica. És a dir, l'únic final possible d' ETA és la seva derrota total: desarmament, desmobilització, penediment públic i reconeixement i acceptació de l'estat democràtic de dret.

Però per aconseguir aquesta derrota d'ETA no valen dreçeres que vulnerin, ni descaradament ni subliminalment, l'Estat de dret. No val la dreçera criminal dels GAL, ni val tampoc la dreçera paliativa de la doctrina Parot. Una dreçera, aquesta última, que pretenia evitar una escandalosa injustícia (que persones condemnades per desenes de crims a milers d'anys de presó sortíssin en llibertat amb prou feines complerts 20 anys d'empresonament efectiu) amb una mesura penal de caràcter retroactiu que deixava sense efectes pràctics les redencions de pena, en un intent, tan benintencionat com desesperat, d'aturar l'escarceració d'etarres que s'estava produint.

Però aquesta decissió judicial, políticament i moralment comprensible, vulneraba ni que sigui lleument un principi bàsic de l'estat de dret: la irretroactivitat de les normes penals. D'aquí, la sentència condemnatòria per a Espanya del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Una sentència que, es digui el que es digui ara, no podia sorprendre ningú perquè estava cantada. No calia ser un expert penalista ni recórrer a teories conspiratives més o menys rebuscades per saber que la sentència seria condemnatòria per a l'Estat espanyol.

Per això resulta lamentable que la majoria de partits polítics hagin reaccionat acusant la sentència d'injusta i, fins i tot, de "cop humiliant" d'Europa a les víctimes, enlloc de fer autocrítica i reconèixer la responsabilitat de la classe política per no haver reformat el Codi Penal en el seu moment.

Des de l'any 1978 -any de l'aprovació de la Constitució- fins el 1995 -data de la gran reforma del Codi Penal-, va estar vigent el Codi Penal franquista de 1944 que recollia en el seu article 100 un decret del general Franco de 1937 que permetia la redenció de penes pel treball als presos "rojos".

El 1983, Felipe González va aprovar una primera reforma parcial del Codi Penal. Però en aquesta reforma no només no va suprimir la redenció de penes -tot i la insistència del Consell General del Poder Judicial perquè fos derogada- sinó que va voler ampliar-la als presos preventius. Tampoc ho va fer tres anys després, el 1986, quan just  iniciada la segona legislatura socialista i amb una segona gran onada d'atemptats d'ETA, el cap de l'oposició Manuel Fraga Iribarne li va demanar una reforma urgent del Codi Penal que permetés que els culpables de delictes de terrorisme cumplíssin les penes íntegrament.

La reforma en profunditat hauria d'esperar gairebé deu anys més, fins al 1995, quan es va aprovar de la mà del ministre Juan Alberto Belloch en el crepúscul d'un llarg mandat socialista que agonitzava esquitxat pel terrorisme d'Estat..

Si Felipe González hagués fet les coses bé i en el seu moment, ara no existiria la sentència d'Estrasburg ni la doctrina Parot. I, el que és més important, cap pres etarra no huria sortit mai de la presó sense haver complert la totalitat de la condemna.