La intervenció de Clint Eastwood a la convenció republicana

Com ha arribat Catalunya a demanar el rescat a l'Estat?

Moià és més que un deute municipal

Hi ha més delinqüència a Europa que als Estats Units

Un estudi dels italians Paolo Buonanno, Francesco Drago, Roberto Galbiati i Giulio Zanella:comparant l'evolució de la criminalitat entre Europa i els EUA conclou que tant els delictes contra la propietat com els violents, llevat dels homicidis, són més elevats a Europa que l'altra banda de l'Atlàntic.

Contrariamente a la percepción común, los crímenes de hoy en día, tanto de la propiedad como los violentos (con la excepción de los homicidios) son más comunes en Europa que en los EE.UU [...] Llamaremos a este hecho la “revocación de las desgracias”. En el paper investigamos el impacto de los cambios demográficos, el encarcelamiento, el aborto, desempleo y la inmigración sobre la delincuencia.

Para ello se utilizan datos de series temporales (1970-2008) de siete países europeos [entre ellos España] y Estados Unidos. Encontramos que la estructura demográfica de la población y la tasa de encarcelamiento son determinantes a la hora de incidir en la delincuencia. Nuestros resultados sugieren que una política de reclusión más dura puede ser más eficaz para combatir la delincuencia en Europa. El análisis no proporciona información sobre cómo la política carcelaria debe ser más ni tampoco dar una respuesta a lacuestión de si tal política también sería eficaz desde el punto de costo-beneficio de vista. Dejamos esto para futuras investigaciones.

(Via)

Però no haviem quedat que no en tenía?

Experts del Regne Unit ajudaran a l'Iraq a destruir les restes d'armes químiques de Saddam

(via)

Rànking dels principals sous públics (bruts)

Xavier Trias, alcalde de Barcelona (CiU)

146.739  €

Artur Mas, president de la Generalitat (CiU)

144.030,12 €

Salvador Esteve, president Diputació Barcelona (CiU)

115.723,72 €

Xabier Mikel Errekondo, diputat per Guipúscoa (Amaiur)

113.276,22 €

Jaime Javier Barrero, vicepresident 2on del Congrés (PSOE)

102.255,92 €

María Dolors Montserrat, videpresidenta 3a del Congrés (PP)

102.255,92 €

Ana María Botella, alcaldessa de Madrid (PP)

101.987 €

Patxi López, lehendakari d'Euskadi (PSE-PSOE)

100.696 €

María Soraya Rodríguez, diputada per Valladolid (PSOE)

98.625,48 €

Yolanda Barcina, presidenta de Navarra (UPN)

92.532,61 €

Mariano Rajoy, president del govern d'Espanya (PP)

72.600,36 €

Paulino Rivero, president de Canàries (CC)

81.562,92 €

José Antonio Monago, president d'Extremadura (PP)

81.363,52 €

Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid (PP)81.000 €, sense comptar triennis

Luisa Fernanda Rudi, presidenta de l'Aragó (PP)

80.974,92 €

Ramón Luis Valcárcel, president de Múrcia (PP)

68.981,88 €

Juan Vicente Herrera, president de Castella i Lleó (PP)

68.982 €

Alberto Fabra, president Generalitat Valenciana (PP)

67.615, 92 €

Alberto Núñez Feijóo, president de Galícia (PP)

67.104,04 €

Pedro Sanz, president de La Rioja (PP)

67.055 €

José Ramón Bauzá, president Illes Balears (PP)

65.585 €

José Antonio Griñán, president d'Andalusia (PSOE)

63.808 €

Javier Fernández, president d'Astúries (PSOE)

63.710 €

Juan Ignacio Diego Palacios. president de Cantàbria (PP)

59.535  €

María Dolores de Cospedal, presidenta de Castella-La Manxa (PP)

No disponible

MÉS INFORMACIÓ, AQUÍ.

Frau, el perquè de la gran recessió

Són iguals totes les recesions econòmiques?

Homentage a les 77 víctimes d'Oslo

Els 63 diputats amb pis a Madird i que cobren els 1.823 euros

ADDENDA.- M'informen que Antonio Cantó de UPyD va renunciar a cobrar la dieta per allotjament.

Si les accions del BCE confirmen les paraules de Draghi, podriem estar al principi de la fi de la crisi

Un vídeo per a Cayo Lara

El coordinador d'Esquerra Unida, Cayo Lara, ha dit que la mort del dissident cubà Oswaldo Payá li sembla "intrascendent", ja que, segons ell, es tracte d'un "mort més dels molts que es maten cada dia a la carretera".

Ni una paraula sobre les sospites que es tractés d'un accident provocat. Ni una paraula de suport a la dissidència cubana. Ni un sol mot de suport als cubans que van ser objecte de la repressió de la dictadura cubana per voler assistir al funeral.

Un vídeo per a Cayo Lara

Josep Pla contra l'euro

Josep Pla:

Em vaig adonar de la importància que té la moneda, del preu de la moneda en la vida humana. No hi pot haver cap forma de moral, si la moneda no és forta i no serveix per a mantenir l'alimentació de la gent. Alemanya, a l'època de la República de Weimar, fou una jungla plena de bèsties feres. No hi hagué més que feres i pobra gent. Aquesta és una realitat que no m'he tret mai més del cap, que ha estat una de les obsessions més importants de la meva vida. Quan veig a l'època present la frivolitat de la gent, quedo astorat i estic convençut que el món no té remei.

Josep Pla:

Al meu entendre, la moneda és la cosa més important de la vida: vull dir no pas la moneda en si, sinó el preu de la moneda. He rebutjat col·laboracions perquè eren massa ben pagades. Això ho sap el senyor Laín Entralgo, que em proposà d'escriure per a una revista farmacèutica i ho vaig rebutjar perquè el preu era excessiu. Vaig rebutjar articles pagats a 10.000 pessetes cada un i proposats per l'Agència Efe. El senyor Alfaro, president d'aquesta Agència, ho sap perfectament. Sóc un decidit contrari del funcionament intensiu de la màquina de fer bitllets. Tots els sous i jornals excessius fan funcionar aquesta màquina. Com més bitllets hi ha en circulació, més poc valen. Com més bitllets porteu a la cartera injustificats, menys valen els bitllets. Els cretins sostenen que els casos personals no tenen importància en aquest afer. Aquests imbècils no saben que totes les coses grosses no són més que la suma de les coses petites. La primera obligació d'un ciutadà no és ni la bandera, ni l'honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d'un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda —i com més alt sigui millor. El risc, l'aventura, la combinazione (per dir-ho en italià), les sorpreses, les improvisacions, els discursos, les promeses, em produeixen un malestar íntim. Les coses hiperbòliques no m'han enlluernat mai. L'única cosa que demano és una seguretat -encara que sigui mínima-, però una seguretat que duri anys i anys i anys. No demano res més. És ben poca cosa. Jo no vull res més. Trobar-nos cada quinze dies o cada cinc anys de cul per terra gràcies a la ignorància i a la petulància d'aquests quatre ximplets que pretenen governar-nos amb les il·lusions del progrés, ho considero indecent.

L'esquerra colpista presenta el seu programa

Adopteu un espanyol!

Camí de la intervenció

Evolució del nombre d'empleats públics a Espanya

El missatge que hauria de fer Rajoy

Mensaje a La Nacion (via)

Rajoy tira la tovallola

“EL RESCATE, EL DEFAULT O LA SALIDA DEL EURO”

“Lo que le está pasando a España no es solo la evidencia del fracaso de nuestras políticas como país durante todos estos años atrás, es también la evidencia del fracaso del proyecto europeo, de la incompetencia de sus líderes y de la inutilidad de sus decisiones”, dicen fuentes muy próximas al propio Mariano Rajoy. Y es que el Gobierno ya no tiene margen de maniobra para hacer nada más y depende única y exclusivamente de las decisiones que se tomen en Bruselas.

“O nos ayudan, o nos hundimos nosotros y se hunde Europa, y es cuestión de días, aquí no se puede actuar con esa lentitud exasperante con la que acostumbra actuar Bruselas”, dicen en el Ministerio de Economía.

Qui vol la independència?

El millor que podria fer Espanya es desenpallegar-se d'una vegada per totes de Catalunya. Molts espanyols es treurien un pes de sobre i molts catalans, també. La decisió unilateral de fer-nos fora d'Espanya potser no seria del tot democràtica, però al cap i a la fi les dures reformes endegades tampoc s'han consultat amb els ciutadans tot i comportar algunes d'elles esmenes constitucionals. Per tant, jo d'en Rajoy tiraria pel dret. Es possible que Espanya hi perdi diners, però potser no tants com es diu. Fins i tot, tal i com està la cosa, probablement hi surti guanyant. I és que les balances -fiscals o no- sempre acaben penjant pel cantó del que pesa.

Dissortadament, fer-nos fora d'Espanya no serà senzill. I no ho dic per la resistència que puguin presentar els ciutadans de Catalunya que se senten espanyols o per l'oposició del govern central, sinó pels nacionalistes catalans.

La resistència dels que se senten espanyols a Catalunya serà escassa per no dir nul·la, com ho demostra el pragmatisme amb que han acceptat, per exemple, la política lingüística de la Generalitat. Han acceptat la immersió perquè aquesta permet que els seus fills s'integrin a un país bilingüe en igualtat de condicions amb els fills dels nadius. A canvi, han renunciat al dret a rebre educació en la seva llengua materna. La relació cost-benefici els ha decantat a favor de la immersió i, de moment, no semblen tenir motius per canviar de criteri.

No crec que m'equivoqui, doncs, si afirmo que l'oposició més ferrenya no vindrà de l'espanyolisme sinó del nacionalisme català. La primera cosa que diran és que hi ha factures pendents i que mentre no ens tornin tots els nostres calers seguirem sent més espanyols que la mare que ens va parir. I quan rebin aquestes diners, aleshores reclamaran reparacions de guerra i d'ocupació pels perjudicis causats al poble català des del 1714 fins ara. I mentre no ens paguin aquestes reparacions, no acceptaran cap mena d'independència. Seguirem sent el corcó d'Espanya.

I és que el nacionalisme té molt clar allò de que la llibertat no es regala sinó que es conquereix. Cosa que, traduit al català, vol dir que només seràs lliure si ets tú qui t'envàs però no si et foten fora.



ADDENDA.-  Publico tot seguit un article que m'ha fet arribar l'amic A. sobre el greu perill de la independència o la principal raó per a no ser independents:

O Barça o Independència 

Un ja porta molts anys i afanys en aquesta vida com per saber que hi ha coses que no es poden fer; que fer-les por provocar escruiximent en les parts més íntimes de l'ànima —bé, diguem-m'ho més clarament, de la butxaca, que és l'ànima del català; segons els nostres històrics adversaris. Amb l'edat m'he anat donant compte que la classe política es va tapant les vergonyes —les malifetes originades per les temptacions d'estirar el braç, ara que ningú no em veu— i per això ja va sent hora que un s'aixequi i digui que prou. Que no podem anar cap a la independència. Per descomptat, que pot ser útil continuar ad eternum amb aquesta cantarella; les cantarelles sempre van bé per endormiscar el personal; fer-lo somniar truites i mentrestant 'nosaltres' trenquem els ous, o fem allò d'estirar el braç. És a dir, que podem continuar, i es continuarà, faltaria més, amb el càntic de la independència. Però, no passarem —no passaran— d'aquest guinyol premeditat i ben estudiat. I no passaran als autèntics fets, perquè hi ha una cosa perillosa —la trencadissa que insinuàvem— que no s'ha de tocar. I aquesta cosa és el Barça.

És imprescindible que el Barça estigui, jugui, en la lliga 'espanyola' (em perdonareu per emprar aquest mot tan maleït, però vull fer-me entendre). Jo, la veritat, no puc entendre un Barça fent una lliga exclusivament catalana. Us figureu el Barça jugant contra el Reus, el Sabadell, el Lleida, l'Igualada (sense voler menys tenir aquests formidables equips). I fins a una totalitat de 20. Segur que el Santa Coloma és formidable; segur que l'Hospitalet té milers de seguidors que perden el cor per ell. No sé si existeix el Mataró, ni el de la Seu d'Urgell i tampoc el Cervera o el Mollerussa. Però, no ens enganyem, llevat de l'Espanyol —que per raons de la independència hauria de recloure's a la lliga catalana— els altres equips catalans amb prou feines arribarien a mitja cama —per no dir allò de la sola de la sabata— del Barça.

De veritat s'ompliria el camp del Barça per mirar un Barça-Ripoll? I un Barça-Bisbalenc? Està claríssim que no. Llevat els primers dies, ja sabríem qui guanyarà el partit abans de comprar l'entrada. I la manca d'emoció comportaria cercar-la en diversions alternatives. Creieu que seria interessant seguir els 90 minuts per TV, havent pagat quota, per mirar un Barça-Blanes? I resultat de tot això seria una caiguda espectacular d’ingressos i una venda també espectacular de jugadors abans que perdessin el valor actual.

D'altra banda, la 'fera' que tothom porta a dins —uns més adormida que uns altres, tot s'ha de dir— resistiria no poder competir —mitjançant els peus dels blaugrana— contra l'adversari per antonomàsia? Quin equip dels d'aquí seria el que ens permetria desfogar-nos de les desgràcies i mala lluna que portem al damunt, com molt bé ens ho permet guanyant al Madrid? Com podríem sentir-nos fets uns 'homes' si no guanyem a equips tan forts com el 'nostre' Barça?

Crec, rematant aquestes línies, que no s'ha estudiat ben bé el que comportaria per al nostre símbol —per la nostra autèntica bandera, que és el Barça; els jugadors del qual equip són els nostres almogàvers que guanyen batalles simbòliques i ens fan sentir vius—. Tampoc s'ha estudiat el que la psicologia del català podria perdre en la independència. Sí que podríem ser independents, com poden ser independents aquells xicots que es van anar a enterrar en aquell poblet de l'interior de Catalunya que té 12 habitants i cada dia van a la feixa a regar els tomàquets i a recollir les cebes. Però no sé si això ens ompliria prou. Caldrà rumiar-ho a fons abans de fer una relliscada!

Els 15 sous més alts de l'Íbex