Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 14 de desembre de 2002

El perquè de la guerra contra Saddam Hussein

Els Estats Units van arribar a la conclusió després de l’onze de setembre que l’única manera d’acabar amb l’amenaça del terrorisme islàmic era emprendre una guerra de gran abast, llarga i profunda, amb dos objectius clars:

1) Desenvolupar una estratègia global de seguretat, espionatge i noves tecnologies que permeti detectar i desactivar les accions terroristes i detenir els seus autors. És a dir, acabar amb Al Qaeda i organitzacions similars.

2) Identificar i neutralitzar els règims o governs més perillosos per la seva capacitat real i potencial d’executar o promoure accions terroristes a gran escala. Els principals són els països del bíblic "eix del mal" (Afganistan -ja fora de joc-, l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord).

Aquests dos objectiu van plantejar a l'administració nord-americana diverses qüestions. La primera, consistia a saber si era possible abordar-los simultàniament o, pel contrari, caldria resoldre'ls seqüèncialment, és a dir, un darrera l'altra. La segona gran qüestió era saber que calia fer amb els països "neutralitzats" per evitar que es repetís la situació uns anys més tard.

La conclusió a què van arribar els dirigents nord-americans a la primera qüestió és que es possible abordar els dos objectius paral.lelament. Pel que fa a la segona, la conclusió és que cal impulsar importants reformes polítiques i econòmiques que posin el conjunt del món àrabo-musulmà en la via democràtica.

En unes recents declaracions a "Le Figaro", Richard Perle, el pare de la nova doctrina estratègica dels Estats Units, assegurava que “certament, no podem fer-ho tot alhora. Però si que podem ocupar-nos simultàniament d’Al Qaeda i de Saddam Hussein. Els instruments per tractar una cosa i l’altra no són de la mateixa naturalesa. Per ocupar-nos d’Al Qaeda tenim necessitat de millorar progressivament els nostres serveis d’intel.ligència i d’aprofundir en determinades tecnologies. Sense l’ajuda de noves tecnologies no podrem eliminar les cel.lules d’Al Qaeda disperses arreu del món i garantir una seguretat eficaç als avions comercials. També seran necessàries noves tecnologies per vigilar el tràfic d’armes a les fronteres, ja es tracti d’armes convencionals o de destrucció massiva. Als Estats Units, ja estem treballant a marxes forçades per desenvolupar aquestes noves tecnologies. Per contra, per tractar el problema iraquià només necessitem forces militars convencionals, les quals ja les tenim. Fins i tot, si no existís el problema iraquià, aquestes forces convencionals no podrien ser utilitzades en la guerra contra Al Qaeda. En resum, crec podem actuar perfectament en els dos fronts simultàniament. D’altra banda, políticament, si avui afluixéssim amb el pretext que el problema iraquià és massa difícil per nosaltres, això comportaria un reforçament dels nostres enemics a tot el món i especialment de Corea del Nord. Al mateix interior d’Al Qaeda, la nostra renúncia a atacar Saddam comportaria un formidable suport moral als terroristes.”

I les primeres passes en aquesta direcció les hem vist aquests dos últims dies. Dimarts, Bush anunciava la posta en marxa del sistema de defensa antimíssils i avui, Bush i Blair han deixat clar que no acceptaran els documents entregats per Saddam Hussein a l'ONU. Washington i Londres han dit que els consideren falsos i incomplets.

Això vol dir, per si algú encara no ho tenia clar, que la decisió de derrocar Saddam Hussein ja està presa. Probablement, Saddam no té en aquest moment una capacitat real de fabricar armes de destrucció masiva, però l’ha tinguda i ha intentat recuperar-la constantment. Si se’l deixa, el més probable és que ho intenti de nou en el futur. Els Estats Units i el Regne Unit tenen prou indicis de la insistència de Saddam Hussein per fer-se amb aquestes armes i tenen més que sospites que estigui preparant la construcció d’armes nuclears en bases secretes. Es cert que és molt difícil amagar la fabricació d’armes nuclears per l’emissió a l’atmosfera de raigs gamma detectables per satèl.lit, però Corea del Nord ho ha aconseguit durant molts anys.

D’altra banda, les inspeccions sobre el terreny no són una garantia suficient de que tot el que es troba és tot el que hi ha. Si bé entre 1992 i 1998 les inspeccions van permetre comprovar l’existència d’un programa en actiu de fabricació i obtenció d’armes de destrucció masiva i que es van desmantellar i destruir moltes instal.lacions i material, també se sap perfectament que l’Iraq va tenir capacitat suficient per traslladar i amagar productes abans de l’arribada dels inspectors. Els mateixos informes de l’ONU asseguren que diverses vegades havien constatat que mentre els inspectors entraven per una porta sortien camions per una altra. Fins i tot, abans de la guerra, les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica mai no van poder descobrir res del programa nuclear iraquià, tot i estar ja molt avançat com després es va comprovar.

Si aleshores els inspectors no van poder fer prou bé la feina -digui el que digui ara el peculiar Scott Ritter-, en aquests moments encara ho faran pitjor. Entre altres raons perquè és impossible que només 200 inspectors puguin escorcollar un país que té les dimensions de França. Els americans volien crear centres regionals d’operacions, de manera que els inspectors estiguessin més a prop físicament dels llocs a visitar, ja que si el trajecte és molt llarg els iraquians tenen temps de desmantellar o retirar els productes sospitosos. Però França s’hi va oposar i els Estats Units només van aconseguir que s’acceptés la creació de tres oficines regionals sense capacitat operacional. Això vol dir que els inspectors han de sortir tots de Bagdad per anar a qualsevol punta del país.

En resum, que amb armes o sense i amb pocs o molts inspectors, aquesta vegada Saddam Hussein té els dies comptats. Si no abandona el poder voluntàriament, més aviat que tard la guerra serà inevitable. Probablement, l’existència del Tribunal Penal Internacional dificulti la retirada pacífica de Saddam que, davant l’opció inevitable de ser capturar, jutjat i condemnat, prefereixi morir matant.

El terratrèmol militar i polític que comportarà el derrocament de Saddam Hussein tindrà profundes conseqüències al Pròxim Orient, però no seran probablement tan apocalíptiques com molts profetitzen. Abans de la guerra del Golf igual com abans de la guerra de l'Afganistan la majoria dels comentaristes auguraven una reacció del món àrab d'incalculables conseqüències. La veritat és que no va passar res. Però si això és cert també ho és que el manteniment de règims polítics corruptes, autocràtics i feudals a la regió no permet una estabilització de la situació sinó, pel contrari, un augment de les tensions i de la frustració.

És per això que el derrocament de Saddam Hussein no és una fi sinó un mitjà per intentar recompondre les relacions de poder i la naturalesa dels règims polítics imperants a la regió. L'escenari que contemplen els americans és, segons Richard Perle, el següent: “A l’Iraq, el règim baazista serà deposat (…) substituït per un règim realment representatiu de la societat iraquiana i dotat d’institucions democràtiques. Ben segur i sense cap dubte que no serà una democràcia tan desenvolupada com la dels nostres països respectius –on hem necessitat segles per edificar-ne una-, però si un règim tendent cap a aquest model”.

“Espero -afegeix Perle- que després d’això tindrem també un canvi a l’Iran. L’oposició s’enforteix cada dia que passa. Per expressar-se lliurement, la joventut està disposada a arriscar-se, cosa inconcebible fa només uns anys”. Però mentre no hi hagi un veritable canvi de règim el risc continuarà existint. “Es del tot segur -reconeix- que l’Iran intentarà explotar a favor seu la presència de soldats americans en un país veí, assolat per la guerra. Haurem d’estar molt vigilants. Però no crec que la majoria dels xiites iraquians esdevingui hostil als americans: recordeu que han sofert molt sota Saddam. Aquí, voldria ser molt clar: no podem governar l’Iraq ni hem d’intentar fer-ho. L’Iraq ha de ser governat pels iraquians. El nostre paper s’ha de limitar a facilitar un nivell de seguretat suficient al país perquè un procés polític normal s’hi pugui desenvolupar”.

Pel que fa a l'Aràbia Saudita, Perle és també prou clar: “Penso que ells mateixos [els saudites] modificaran les polítiques que han portat a la propagació de l’extremisme wahhbita a través del món. Estan comprenent que en el passat han tolerat la creació de forces que ja no estan en condicions de controlar. Una forta pressió s’exerceix des de molts cantons sobre ells perquè ho facin”.

El llenguatge diplomàtic de Perle no amaga la contundència de les pressions. Washington ha donat un ultimàtum de 90 dies a Ryad perquè talli el finançament a moltes persones i institucions sospitoses d’estar vinculades amb Al Qaeda, la Jihad Islàmica o Hamas. Però les pressions van més enllà. Per primera vegada en 40 anys, els Estats Units es plantegen un canvi en profunditat de les estructures polítiques de l'Aràbia Saudita. En el passat, a la Casa Blanca ni se li passava per la imaginació la idea d'una democratització, entre altres raons perquè quan s'han fet intents d'obertura política al món àrabo-musulmà sempre han guanyat els integristes islàmics. Però després de l'onze de setembre, Washington està disposat a erradicar el perill integrista en totes les seves ramificacions, fins i tot a l'interior de l'Estat saudita, i per això planteja una reforma política -drets civils, parlament representatiu, depuració dels sistema educatiu excloent o reduint dràsticament el rol de la religió, etc.- que depassen els límits merament formals que voldria la família reial. Unes reformes que modificarien també l'economia, per obrir el país i integrar-lo en el sistema econòmic mundial, i la política exterior, contemplant un acord de pau amb Israel. Fins i tot, els Estats Units estan estudiant l'opció de la partició del regne saudita i transformar-lo en una sèrie de diverses entitats, confinant la família reial -formada per més de 20 mil prínceps- al territori del Nedjd (a l'Aràbia Saudita hi conviuen dos "països", el Hedjaz o país modern i més cosmopolita, concentrat a les costes del Mar Roig, i el Nedjd, el país tribal, tancat i conservador, situat al bell mig del desert).

En conclusió, la bola que Washington dispararà contra Saddam té com a principal carambola l'Aràbia Saudita i de retruc la resta de monarquies del Golf i el clan Mubarak. La desactivació de l'integrisme islàmic i la implantació de règims democràtics -o, si més no, no dictatorials- al món àrabo-musulmà és una tasca complexe i titànica i sense gaires garanties d'èxit. No és fàcil, però no hi ha ningú que vengui una alternativa millor.