Cal aixecar l’embargament contra l’Iraq? És l’embargament el responsable de la mort i la penúria de milions d’iraquians? Cal acabar amb la política d’embargaments?
L’embargament, com qualsevol mesura política aplicada contra un país, no és bona ni dolenta per ella mateixa. Depèn de com s’apliqui i contra que s’apliqui. I això provoca opinions contraposades. Per exemple, molts dels que s’oposen a l’embargament americà contra l’Iraq serien favorables a l’embargamentd’ armes contra Israel. Els que ara consideren un genocidi l’embargament contra l’Iraq eren els primers en reclamar-lo, per boca de Julio Anguita, quan Saddam va ocupar Kuwait. Els que estan contra l’embargament americà respecte Cuba havien estat els grans defensors de l’embargament econòmic contra el règim racista de Sudàfrica.
En els exemples anteriors queda palesa una veritat eterna: que ningú vol l’embargament quan s’aplica als seus, però que tothom el vol quan s’aplica als altres.
Però, a la pràctica, com han funcionat els embargaments que s’han aplicat?
La veritat és que, en general, els embargaments per si sols no han sigut gaire efectius. En primer lloc perquè sempre hi ha manera de violar-los i, en segon lloc, perquè des del punt de vista de la propaganda política sempre han servit de coartada als dictadors, que atribueixen els problemes del país no a la seva mala gestió sinó a causes externes.
Aquests inconvenients també existeixen en el cas de l’Iraq. El que no existeix, però, són totes les catàstrofes que se li atribueixen.
Sobre els efectes de l’embargament a l’Iraq hi ha també més mite que realitat. Repasem els 5 mites més generalitzats.
1.- L’embargament ha privat el poble iraquià d’un subministrament adequat de medicines i ha destruït l’economia del país.
La realitat és que les sancions de les Nacions Unides mai han prohibit ni limitat la importació de medicines. De fet, l’ONU ha urgit reiteradament Saddam Hussein perquè demani més medicines bàsiques, però curiosament Bagadad s’ha negat gairebé sempre a fer-ho. És més, l’ONU té proves que el règim iraquià emmagatzema grans quantitats de medicines enlloc de repartir-es ràpidament entre la població civil. Pel que fa a l’economia, només cal recordar que era una de les més importants de la regió abans de l’arribada al poder de Saddam, però que es va anar arruinant gràcies a les dues guerres iniciades pel dictador, contra l’Iran el 1980 i contra Kuwait el 1990.
2.- El programa “petroli per aliments” no permet satisfer les necessitats bàsiques del poble iraquià.
La realitat és la següent. Saddam va trigar gairebé 6 anys en acceptar aquest programa, jugant amb la penúria de la seva població. Finalment, el va acceptar a finals de 1995. Des d’aleshores, el desenvolupament del programa ha permès a Bagdad augmentar els seus ingressos econòmics, que han passat de 4.000 milions de dòlars l’any 1996 a 20.400 milions enguany. Però el més rellevant és que en el Nord de l’Iraq, on l’ONU controla els programes d’ajuda humanitària, els índexs de mortalitat infantil són més baixos que abans de la guerra del Golf, mentre que en el centre i el sud de país, on la distribució de l’ajuda la controla el govern de Saddam Hussein, efectivament els índexs de mortalitat s’han duplicat.
3.- Les sancions prohibeixen l’enviament d’ajuda humanitària, l’actuació de les ONG i fins i tot l’enviament de llàpissos, llibre i pupitres d’escola.
La realitat és que cap resolució de l’ONU prohibeix cap de les coses anteriors. Pel contrari, l’ONU ha distribuït material educatiu per valor de 64 milions de dòlars, amb la inclusió de fotocopiadores, i equipaments d’impremta i laboratori. Les limitacions a l’ajuda humanitària o escolar i a l’actuació de les ONG han estat sempre decisió de Saddam Hussein.
4.- Les sancions han disminuït la capacitat de l’Iraq d’exportar petroli i per tant la seva capacitat per intercanviar-lo per aliments.
La realitat és que les exportacions de petroli de l’Iraq estan gairebé al mateix nivell d’abans de la guerra. Aleshores, l’Iraq exportava un 2,6 milions de barrils diaris. En aquest moment, n’exporta 2,2 milions de barris, però les previsions són que arribi al 2,7 milions a finals d’any. A més a més, l’ONU calcula que l’Iraq ven de contraban uns 2,8 milions de barrils al mes.
5.- Que les mercaderies obtingudes a través del programa “petroli per aliments” són de qualitat inferior.
Aquesta acusació és encara més absurda que les anteriors, perquè el programa “petroli per aliments” preveu que és l’Iraq i no l’ONU qui tria el proveïdor. Per tant, és Saddam Hussein el que decideix a qui es compra i a qui no. La prova més clara d’això és que més d’un terç dels contractes s’han concedit als tres països que més defensen l’Iraq en el Consell de Seguretat: la Xina, Rússia i, significativament, els nostres amics francesos.
