Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 24 de desembre de 2002

Homenatge a Joan Peiró

L’anarco-sindicalista Joan Peiró va ser una dels poques veus en el bàndol republicà que va denunciar la brutalitat de la repressió “incontrolada” contra les dretes, en els mesos que van d’abril a octubre de 1936. Aquesta actitud, que queda perfectament reflectida en els articles recopilats en el llibre “Perill a la reraguarda”, mereix sense cap mena de dubte tot el reconeixement. I suposo que és amb l'objectiu d'aquest reconeixement que un grup de mataronins promouen un homenatge a aquest líder de la CNT.

No deixa de ser curiós, però, que aquest homenatge no s’hagi fet abans. De la mateixa manera que no deixa de sorprendre que ara, 25 anys després de la restauració de la democràcia al nostre país, comenci la recerca de fosses comunes amb les víctimes del bàndol republicà.

Restaurar la memòria de les víctimes, de totes les víctimes, és una obligació moral. Els franquistes ho van fer amb les del seu bàndol. Es també de justícia que es faci el mateix amb les víctimes del bàndol republicà.

Però no puc evitar la perplexitat pel fet que s’hagi trigat tant a fer-ho. Tret dels primers anys de la transició en que calia anar amb peus de plom, no trobo cap impediment moral, polític o jurídic per no haver-ho fet abans. És més, l’arribada del PSOE al poder l’any 1982 donava totes les garanties perquè una recerca de les víctimes republicanes de la guerra civil es pogués fer sense problemes.

Això em porta a creure que aquestes iniciatives apareixen ara per l’única raó que governa el Partit Popular. L’obertura de tombes amb els cadàvers de les víctimes de la repressió franquista sembla fer-se amb la perversa intenció política de fer mal al PP, presentat grollerament per l’esquerra com l’hereu polític de la dictadura.

Si aquesta és la finalitat del desenterrament de cadàvers o dels homenatges a figures del bàndol republicà, més valdria deixar-ho córrer. En primer lloc, pel que representa d’instrumentalització de les víctimes i, en segon lloc, perquè no té cap sentit revifar l’esperit de la guerra civil seixanta anys després d’acabada i de 25 anys de democràcia.

Però tot aquest enrenou podria ser positiu si servís per encarar d’una manera serena i equànime les causes i les responsabilitats pel fracàs de la segona república i l’esclat de la guerra civil. Lamentablement, aquest tema encara continua sent tabú. Tot i que la historiografia és ja molt completa i detallada, les interpretacions encara estan molt fossilitzades en funció del bàndol al que molts ciutadans i historiadors encara s’adscriuen.

En el cas de Mataró, l’homenatge a Joan Peiró hauria de servir per descobrir i analitzar les contradiccions del personatge, que al cap i a la fi van ser les de tota una època. Les contradiccions derivades de la defensa fins a l’últim moment d’una ideologia determinada i la repugnància a acceptar les seves conseqüències.

Aquesta contradicció ha estat eludida sovint amb el suposat argument dels “errors” revolucionaris. La culpa no és tant de les idees com de la seva aplicació equivocada. Una explicació que no té cap mena de consistència però en la que moltes persones continuen encara ancorades.

Si rellegim amb un cert distanciament “Perill a la reraguarda” observarem perfectament aquesta contradicció.

En el seu primer article “La pistola amb la Creu”, datat del 18 d’abril de 1936, tres mesos abans de la sublevació militar contra el govern de la República i dos mesos després de la victòria del Front Popular, Peiró fa una defensa apassionada de la violència revolucionària. Considera que els mals de la República tenen el seu origen en que es va instaurar d’una manera pacífica. “Es volgué donar al món –escriu- l’exemplaritat d’un poble que canviava el seu règim polític sense una commoció violenta i sagnant, sense esclafar la testa de la plutocràcia i dels reaccionaris de tot pelatge, i els fets no trigaren gaire a demostrar al món que els republicans i els socialistes eren víctimes de llur pròpia niciesa”. I assegura que no hi ha hagut al món “cap poble que hagi canviat el seu règim polític sense un xoc violent entre les dues forces antagòniques, les quals, en tota ocasió, han aportat a la lluita l’inevitable contribució de sang, d’una sang a l’escalf de la qual es forgen els herois vençuts i els símbols dels règims triomfants. I Espanya no podia ni pot ésser una excepció”.

Aquesta doctrina no era insòlita, sinó que era intrínseca a les teories marxista-leninistes i anarquistes. Unes doctrines que es van difondre d’una manera massiva a partir de la revolució d’Astúries del 1934 i especialment després de la victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer de 1936. Tant és així que, entre meitats de febrer i meitats de juny, la violència revolucionària contra els enemics de classe i els feixistes, reals o suposats, comptabilitza 269 morts i 1.287 ferits, l'incendi d'unes 150 esglésies més i un centenar d’assalts a locals de partits de dreta. Tot i que aquestes xifres, denunciades per Gil Robles a Les Corts el 16 juny, són difícils de contrastar, no estarien gaire lluny de la realitat ja que en les seves memòries, l’aleshores president de la república, Manuel Azaña, considera que només en el primer mes del seu mandat hi ha van haver uns 200 morts.

En un segon article titulat “L’hora dels fets” i publicat el 18 de juliol, Peiró, sota el sotrac emocional de la sublevació militar, escriu: “La pitjor niciesa seria esperar-ho tot de l’acció governamental i dels imperatius de la Llei. Les masses ciutadanes (...) no han de caure en la puerilitat d’esperar el que faran a Madrid i a Barcelona. Han de veure el que poden fer per si mateixes, i contra els qui hauran d’actuar immediatament, sense necessitats de rebre ordres de ningú”. I Peiró identifica ràpidament qui són aquells contra els que s’ha "d’actuar immediatament": “A Mataró, ciutadans, també tenim els nostres feixistes (...) Cada església i cada convent, cada centre de dreta i cada círcol clerical, és un antre de conspiració contra els vents de renovació i d’alliberament”. Les reunions que es fan "gairebé cada dia" a les esglésies són “reunions polítiques, són unes juntes de conspiradors que minen els fonaments del règim (...) En elles hi regne un esperit absolutament oposat a l’esperit que guiava els primitius cristians que es reunien a les catacumbes romanes”. I conclou: “Ara no és hora de teoritzacions doctrinals, ni ho és de paraules més o menys equànimes i tolerants. Es el moment d’actuar amb fets, de repartir llenya a tort i a dret, de pegar fort on faci bony. (...) Les masses populars de Mataró deuen decidir-se a actuar de ferm, implacablement, i des d’ara sentir la santa intolerància de no permetre als reaccionaris i llurs gossada, les activitats a que fins ara han estat lliurats lliurement i impunement”.

Però a finals d’agost del 36, Peiró percep que els “abusos”de la violència “incontrolada” minen la credibilitat de la revolució a la reraguarda i comença a denunciar-la obertament en diversos dels seus articles. En l’escrit “Un curs d’actuació revolucionària”, publicat a “Llibertat” el 27 d’agost, Peiró fa un primer retret als revolucionaris mataronins perquè els era “més agradable cremar esglésies i convents” que evitar la fugida dels “peixos grossos, els qui mereixen éssers penjats dels fanals de la Riera”. Sembla clar, per les seves pròpies paraules, que el que volia Peiró no era tant aturar la violència sinó reconduir-la i fer-la més assimilable pel conjunt de la població. Peiró endega en aquest i altres articles un seguit de disquisicions per delimitar el que, segons ell, és una acció revolucionària del que és simple delinqüència. Tota acció per revenja o profit personal no és revolucionària, però “matar el mateix Déu, si existís, a l’escalf de la revolta, quan el poble enardit per la justa ira es desborda, és una mesura natural i molt humana”.

En tots els articles, fins i tots en els que denúncia de la manera més enèrgica els crims dels “incontrolats”, Peirò manté aquesta ambivalència entre l’abstracció de la violència revolucionària, considerada positiva i inevitable, i el rebuig a una gran part de la violència concreta aplicada en el bàndol revolucionari. Un rebuig que Peiró justifica sempre no tant per un sentiment de compassió per les víctimes com per la necessitat de no malmetre la imatge de la Revolució.

És per això que el més interessant del llibre de Peiró no és tant la denúncia de les atrocitats sinó els motius perquè ho fa. Si realment, com diuen molts historiadors, la violència republicana hagués estat una cosa aïllada, esporàdica i limitada a uns quants escamots incontrolats, Peiró no hauria tingut necessitat d’insistir tant en aquesta qüestió. El motiu pel qual Peiró se la juga en la seva bel.ligerància contra els “incontrolats” és perquè se’n adona que la violència és tan arbitrària, intensa i extensa, que espanta no ja als “feixistes” sinó a molts dels partidaris de la República.

Peiró arriba a ser molt contundent en la denúncia de la violència "incontrolada" però també molt discret en la seva quantificació. Només en algun paràgraf esmenta que el nombre de víctimes poden ser “centenars”. En realitat, Peiró no explica tot el que sap. Amaga moltes coses per evitar el descrèdit de la revolució i de la república i perquè se sent sol. En la introducció que escriu l’octubre de 1936 al llibre “Perill a la reraguarda” ho diu clarament: “No he dit tot el que jo puc dir, tot el que calia dir, tot el que jo hauria dit; i no ho he dit, com tenia el propòsit de fer-ho, precisament perquè entenc que la reproducció dels meus articles no és la col.laboració que jo cercava i esperava aconseguir dels qui, escrivint per a la premsa, tenen al menys, el mateix deure que jo. És a dir, vaig voler iniciar una campanya en contra el que, encara ara, deshonra la Revolució, i estava disposat a dir a crits el que jo sé i entenc que havia de dir-se, per poc que els qui saben més coses que jo les diguessin públicament. Ara, que ningú no cregui que he callat per por. He callat del fàstic que m’ha fet el silenci dels altres”.

dissabte, 21 de desembre de 2002

Contra els anglo-americans i en defensa de Saddam Hussein: Feixistes de tots els països, uniu-vos!

No podia ser d’una altra manera. Tots els feixistes s’uneixen contra Washington i Londres en defensa de Saddam Hussein. Els supervivents del naufragi comunista, els papanates de l’antiglobalització i l’extrema dreta feixista i nacionalista, tornen a coincidir en allò que tenen en comú i que els fa indestriables: l’odi a la llibertat, al lliure comerç i a la democràcia representativa.

A començament del segle XX, aquesta aliança tàcita dels lliberticides contra les democràcies liberals va comportar la destrucció d’Europa, en una de les pàgines més brutals de la història de la humanitat. Una pàgina que va d’Auschwitz al Gulag i viceversa.

Ara, la història sembla repetir-se. Però, com deia Marx, quan la història es repeteix sol fer-ho com a caricatura. I una bona caricatura l’hem trobada en la crida que ha fet a Beirut el molt francès Jean Marie Le Pen, president del Front Nacional, i la seva muller Jany, presidenta de “SOS nens de l’Iraq”.

Segons Monsieur Le Pen, “l’espectacle de 350 milions d’anglo-americans atacant un petit país té alguna cosa d’insuportable”. I afegeix: “les raons invocades no enganyen a ningú: democràcia, dret del poble iraquià a governar-se per ell mateix. Els Estats Units no tenen les mateixes exigències respecte la major part dels seus aliats”.

Pel president del Front Nacional, la resolució 1441 és “un veritable parany” i l’embargament contra l’Iraq “un dels actes més abjectes”, que ha comportat “milions de víctimes, entre elles un milió d’infants”.

I tot pel petroli. “Sabem des de fa molt temps que els Estats Units i el Regne Unit consideren que el petroli els pertany en propietat” i com que “els Estats Units no disposaran ja de reserves de petroli en el decenni vinent”, necessiten anar a robar-lo a l’Iraq. Una actuació que, segons Le Pen, “hem conegut en altres èpoques quan els dictadors reivindicaven una part d’espai vital”.

Com es pot observar, no hi ha la més mínima diferència entre els “arguments” d’aquest populista d’extrema dreta i els que habitualment fa servir l’esquerra plural i antiglobalitzadora , és a dir, aquest pintoresc moviment de turisme polític confegit a base de retalls ideològics reciclats de l’abocador de la història.

Contra els Estats Units i el capitalisme global: feixistes de tot el món, uniu-vos!.

dissabte, 14 de desembre de 2002

El perquè de la guerra contra Saddam Hussein

Els Estats Units van arribar a la conclusió després de l’onze de setembre que l’única manera d’acabar amb l’amenaça del terrorisme islàmic era emprendre una guerra de gran abast, llarga i profunda, amb dos objectius clars:

1) Desenvolupar una estratègia global de seguretat, espionatge i noves tecnologies que permeti detectar i desactivar les accions terroristes i detenir els seus autors. És a dir, acabar amb Al Qaeda i organitzacions similars.

2) Identificar i neutralitzar els règims o governs més perillosos per la seva capacitat real i potencial d’executar o promoure accions terroristes a gran escala. Els principals són els països del bíblic "eix del mal" (Afganistan -ja fora de joc-, l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord).

Aquests dos objectiu van plantejar a l'administració nord-americana diverses qüestions. La primera, consistia a saber si era possible abordar-los simultàniament o, pel contrari, caldria resoldre'ls seqüèncialment, és a dir, un darrera l'altra. La segona gran qüestió era saber que calia fer amb els països "neutralitzats" per evitar que es repetís la situació uns anys més tard.

La conclusió a què van arribar els dirigents nord-americans a la primera qüestió és que es possible abordar els dos objectius paral.lelament. Pel que fa a la segona, la conclusió és que cal impulsar importants reformes polítiques i econòmiques que posin el conjunt del món àrabo-musulmà en la via democràtica.

En unes recents declaracions a "Le Figaro", Richard Perle, el pare de la nova doctrina estratègica dels Estats Units, assegurava que “certament, no podem fer-ho tot alhora. Però si que podem ocupar-nos simultàniament d’Al Qaeda i de Saddam Hussein. Els instruments per tractar una cosa i l’altra no són de la mateixa naturalesa. Per ocupar-nos d’Al Qaeda tenim necessitat de millorar progressivament els nostres serveis d’intel.ligència i d’aprofundir en determinades tecnologies. Sense l’ajuda de noves tecnologies no podrem eliminar les cel.lules d’Al Qaeda disperses arreu del món i garantir una seguretat eficaç als avions comercials. També seran necessàries noves tecnologies per vigilar el tràfic d’armes a les fronteres, ja es tracti d’armes convencionals o de destrucció massiva. Als Estats Units, ja estem treballant a marxes forçades per desenvolupar aquestes noves tecnologies. Per contra, per tractar el problema iraquià només necessitem forces militars convencionals, les quals ja les tenim. Fins i tot, si no existís el problema iraquià, aquestes forces convencionals no podrien ser utilitzades en la guerra contra Al Qaeda. En resum, crec podem actuar perfectament en els dos fronts simultàniament. D’altra banda, políticament, si avui afluixéssim amb el pretext que el problema iraquià és massa difícil per nosaltres, això comportaria un reforçament dels nostres enemics a tot el món i especialment de Corea del Nord. Al mateix interior d’Al Qaeda, la nostra renúncia a atacar Saddam comportaria un formidable suport moral als terroristes.”

I les primeres passes en aquesta direcció les hem vist aquests dos últims dies. Dimarts, Bush anunciava la posta en marxa del sistema de defensa antimíssils i avui, Bush i Blair han deixat clar que no acceptaran els documents entregats per Saddam Hussein a l'ONU. Washington i Londres han dit que els consideren falsos i incomplets.

Això vol dir, per si algú encara no ho tenia clar, que la decisió de derrocar Saddam Hussein ja està presa. Probablement, Saddam no té en aquest moment una capacitat real de fabricar armes de destrucció masiva, però l’ha tinguda i ha intentat recuperar-la constantment. Si se’l deixa, el més probable és que ho intenti de nou en el futur. Els Estats Units i el Regne Unit tenen prou indicis de la insistència de Saddam Hussein per fer-se amb aquestes armes i tenen més que sospites que estigui preparant la construcció d’armes nuclears en bases secretes. Es cert que és molt difícil amagar la fabricació d’armes nuclears per l’emissió a l’atmosfera de raigs gamma detectables per satèl.lit, però Corea del Nord ho ha aconseguit durant molts anys.

D’altra banda, les inspeccions sobre el terreny no són una garantia suficient de que tot el que es troba és tot el que hi ha. Si bé entre 1992 i 1998 les inspeccions van permetre comprovar l’existència d’un programa en actiu de fabricació i obtenció d’armes de destrucció masiva i que es van desmantellar i destruir moltes instal.lacions i material, també se sap perfectament que l’Iraq va tenir capacitat suficient per traslladar i amagar productes abans de l’arribada dels inspectors. Els mateixos informes de l’ONU asseguren que diverses vegades havien constatat que mentre els inspectors entraven per una porta sortien camions per una altra. Fins i tot, abans de la guerra, les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica mai no van poder descobrir res del programa nuclear iraquià, tot i estar ja molt avançat com després es va comprovar.

Si aleshores els inspectors no van poder fer prou bé la feina -digui el que digui ara el peculiar Scott Ritter-, en aquests moments encara ho faran pitjor. Entre altres raons perquè és impossible que només 200 inspectors puguin escorcollar un país que té les dimensions de França. Els americans volien crear centres regionals d’operacions, de manera que els inspectors estiguessin més a prop físicament dels llocs a visitar, ja que si el trajecte és molt llarg els iraquians tenen temps de desmantellar o retirar els productes sospitosos. Però França s’hi va oposar i els Estats Units només van aconseguir que s’acceptés la creació de tres oficines regionals sense capacitat operacional. Això vol dir que els inspectors han de sortir tots de Bagdad per anar a qualsevol punta del país.

En resum, que amb armes o sense i amb pocs o molts inspectors, aquesta vegada Saddam Hussein té els dies comptats. Si no abandona el poder voluntàriament, més aviat que tard la guerra serà inevitable. Probablement, l’existència del Tribunal Penal Internacional dificulti la retirada pacífica de Saddam que, davant l’opció inevitable de ser capturar, jutjat i condemnat, prefereixi morir matant.

El terratrèmol militar i polític que comportarà el derrocament de Saddam Hussein tindrà profundes conseqüències al Pròxim Orient, però no seran probablement tan apocalíptiques com molts profetitzen. Abans de la guerra del Golf igual com abans de la guerra de l'Afganistan la majoria dels comentaristes auguraven una reacció del món àrab d'incalculables conseqüències. La veritat és que no va passar res. Però si això és cert també ho és que el manteniment de règims polítics corruptes, autocràtics i feudals a la regió no permet una estabilització de la situació sinó, pel contrari, un augment de les tensions i de la frustració.

És per això que el derrocament de Saddam Hussein no és una fi sinó un mitjà per intentar recompondre les relacions de poder i la naturalesa dels règims polítics imperants a la regió. L'escenari que contemplen els americans és, segons Richard Perle, el següent: “A l’Iraq, el règim baazista serà deposat (…) substituït per un règim realment representatiu de la societat iraquiana i dotat d’institucions democràtiques. Ben segur i sense cap dubte que no serà una democràcia tan desenvolupada com la dels nostres països respectius –on hem necessitat segles per edificar-ne una-, però si un règim tendent cap a aquest model”.

“Espero -afegeix Perle- que després d’això tindrem també un canvi a l’Iran. L’oposició s’enforteix cada dia que passa. Per expressar-se lliurement, la joventut està disposada a arriscar-se, cosa inconcebible fa només uns anys”. Però mentre no hi hagi un veritable canvi de règim el risc continuarà existint. “Es del tot segur -reconeix- que l’Iran intentarà explotar a favor seu la presència de soldats americans en un país veí, assolat per la guerra. Haurem d’estar molt vigilants. Però no crec que la majoria dels xiites iraquians esdevingui hostil als americans: recordeu que han sofert molt sota Saddam. Aquí, voldria ser molt clar: no podem governar l’Iraq ni hem d’intentar fer-ho. L’Iraq ha de ser governat pels iraquians. El nostre paper s’ha de limitar a facilitar un nivell de seguretat suficient al país perquè un procés polític normal s’hi pugui desenvolupar”.

Pel que fa a l'Aràbia Saudita, Perle és també prou clar: “Penso que ells mateixos [els saudites] modificaran les polítiques que han portat a la propagació de l’extremisme wahhbita a través del món. Estan comprenent que en el passat han tolerat la creació de forces que ja no estan en condicions de controlar. Una forta pressió s’exerceix des de molts cantons sobre ells perquè ho facin”.

El llenguatge diplomàtic de Perle no amaga la contundència de les pressions. Washington ha donat un ultimàtum de 90 dies a Ryad perquè talli el finançament a moltes persones i institucions sospitoses d’estar vinculades amb Al Qaeda, la Jihad Islàmica o Hamas. Però les pressions van més enllà. Per primera vegada en 40 anys, els Estats Units es plantegen un canvi en profunditat de les estructures polítiques de l'Aràbia Saudita. En el passat, a la Casa Blanca ni se li passava per la imaginació la idea d'una democratització, entre altres raons perquè quan s'han fet intents d'obertura política al món àrabo-musulmà sempre han guanyat els integristes islàmics. Però després de l'onze de setembre, Washington està disposat a erradicar el perill integrista en totes les seves ramificacions, fins i tot a l'interior de l'Estat saudita, i per això planteja una reforma política -drets civils, parlament representatiu, depuració dels sistema educatiu excloent o reduint dràsticament el rol de la religió, etc.- que depassen els límits merament formals que voldria la família reial. Unes reformes que modificarien també l'economia, per obrir el país i integrar-lo en el sistema econòmic mundial, i la política exterior, contemplant un acord de pau amb Israel. Fins i tot, els Estats Units estan estudiant l'opció de la partició del regne saudita i transformar-lo en una sèrie de diverses entitats, confinant la família reial -formada per més de 20 mil prínceps- al territori del Nedjd (a l'Aràbia Saudita hi conviuen dos "països", el Hedjaz o país modern i més cosmopolita, concentrat a les costes del Mar Roig, i el Nedjd, el país tribal, tancat i conservador, situat al bell mig del desert).

En conclusió, la bola que Washington dispararà contra Saddam té com a principal carambola l'Aràbia Saudita i de retruc la resta de monarquies del Golf i el clan Mubarak. La desactivació de l'integrisme islàmic i la implantació de règims democràtics -o, si més no, no dictatorials- al món àrabo-musulmà és una tasca complexe i titànica i sense gaires garanties d'èxit. No és fàcil, però no hi ha ningú que vengui una alternativa millor.