diumenge, 26 de gener del 2003
La diferència de tracte entre "Nunca Máis" i "Basta ya!"
Fragment d'un article d'opinió de Fernando Savater: "Cuando de las víctimas del chapapote se trata, nadie pregunta por su color político ni esgrime 'contenciosos' justificatorios ni les reprocha falta de 'diálogo' con los culpables de la marea negra. Todo el mundo -hasta los célebres cocineros, mejillón en ristre- se apunta sin recelo al progresismo indudable y humanista de la reivindicación. Hombre, no vamos a quitarle importancia a los daños provocados por el 'Prestige', pero tampoco los asesinatos y la ideología que los justifica o excusa son cosa de menor cuantía. Y también aquí estamos denunciando la inhibición culpable del poder en ejercicio, no menos longevo y caciquil aunque no sea del PP".
dimecres, 15 de gener del 2003
Com l'Iraq, Corea del Nord també és la víctima
Corea del Nord és un dels últims règims estalinistes del món. La seva població està literalment mig morta de fam. El país és com un immens camp de concentració on la policia política és omnipotent i en el que la camarilla dirigent fa tot el possible per convertir-se en una potència nuclear, fins el punt d’expulsar fa unes setmanes els inspectors de l’AIEA i anunciar que surt del Tractat de No Proliferació nuclear.
Doncs, bé. Encara és l’hora que ningú –moviments antiglobalització, ONGs que lluiten contra la fam al món, ecologistes antinuclears, etc.- hagi convocat cap manifestació de protesta davant les ambaixades de Corea del Nord a tot el món.
S’imaginen que hauria passat si nacions democràtiques com els Estats Units, França, el Regne Unit o Alemanya haguessin anunciat la seva sortida del TNP?
Pel contrari, i com era d’esperar, les manifestacions que s’han produït no han sigut contra Corea del Nord sinó contra els Estats Units. El corresponsal a la Xina de la Vanguàrdia, Rafael Poch, ho deia clarament en un article d’opinió –ara se’n diu anàlisi- : La víctima és Corea del Nord.
Sembla increïble, però és veritat.
El cretinisme antiamericà no té límit. Si Washington hagués amenaçat Corea del Nord amb una guerra tothom hagués dit que era la prova definitiva del militarisme ianqui. Si no ho fa i opta per la via diplomàtica, aleshores se l’acusa d’incoherència.
Els més llestos, n’expliquen les raons: l’Iraq té petroli i Corea del Nord, no; mentre que els que no tenen un pèl de tonto ens informen que l’origen de tot va ser un excés d’imaginació literària del redactor del discurs de Bush on va consagrar la famosa frase de l’eix del mal. Òbviament, si li dius a algú que es dolent corres el risc de que s’enfadi.
Tot això és el que ha donat de si la intel.ligència progressista occidental.
Més enllà de tota aquesta mandanga, la situació no es tan difícil d’entendre. Els Estats Units són una gran superpotència, però no són omnipotents. Poden fer dues guerres alhora –contra Al Qaeda i contra l’Iraq- però tres és més complicat.
En el cas de Corea del Nord, no hi ha cap garantia que els Estats Units puguin identificar, i molt menys eliminar, tots els arsenals militars en una acció militar preventiva. Pitjor encara, una intervenció podria provocar una guerra nuclear general a tota la península coreana. De fet, si els serveis secrets xinesos i nordamericans no estan equivocats, Corea del Nord podria disposar ja d’un petit nombre de bombes atòmiques, cosa que no és encara el cas de l’Iraq.
D’altra banda, aquestes reaccions irades de Corea del Nord no són noves. Es tracta d’una estratègia del xantatge. Corea del Nord ha amenaçat diverses vegades els últims dotze anys amb l’apocalipsi per aconseguir diners. No oblidem que van ser els mateixos nordcoreans els que van revelar als Estats Units el mes d'octubre de l'any passat que havien continuat el seu programa nuclear en secret, vulnerant els acords de 1994 i el TNP. Fins ara, els Estats Units havien cedit al xantatge com un mal menor: donar diners i aliments a canvi que els comunistes coreans renunciesin als programes d’armes de destrucció massiva.
El problema és que cada vegada Pyongyang demana més i compleix menys.
És per això que l’administració Bush va decidir canviar l’estratègia del suborn per la pressió econòmica i diplomàtica. Canvi que no va agradar Corea del Nord, que va optar per obrir una forta crisi aprofitant que la Casa Blanca estava gairebé en un punt de no retorn en relació amb l’Iraq.
Els dirigents nordcoreans són comunistes però no tontos. Si esperaven a que acabés el conflicte amb l’Iraq tenien totes les de perdre. Si el plantejaven ara tenien moltes possibilitats de treure’n un bon rèdit polític, econòmic i potser militar.
En aquesta complicada situació, Washington no pot fer gaires coses. O oferir un suborn més gran als coreans perquè estiguin tanquils una temporada o continuar les pressions econòmiques i diplomàtiques, que no són creïbles perquè de moment no poden ser avalades per la probabilitat d’una intervenció militar. Alguns analistes, però, proposen una tercera alternativa: comunicar a Corea del Nord que si no abandona definitivament el seu programa nuclear, els Estats Units impulsaran que Corea del Sud i el Japó es dotin també d’armes nuclears. D’aquesta manera, Corea del Nord sabrà que no podrà obtenir cap avantatge nuclear i que, per tant, li seria més productiu mantenir la regió desnuclearitzada.
Doncs, bé. Encara és l’hora que ningú –moviments antiglobalització, ONGs que lluiten contra la fam al món, ecologistes antinuclears, etc.- hagi convocat cap manifestació de protesta davant les ambaixades de Corea del Nord a tot el món.
S’imaginen que hauria passat si nacions democràtiques com els Estats Units, França, el Regne Unit o Alemanya haguessin anunciat la seva sortida del TNP?
Pel contrari, i com era d’esperar, les manifestacions que s’han produït no han sigut contra Corea del Nord sinó contra els Estats Units. El corresponsal a la Xina de la Vanguàrdia, Rafael Poch, ho deia clarament en un article d’opinió –ara se’n diu anàlisi- : La víctima és Corea del Nord.
Sembla increïble, però és veritat.
El cretinisme antiamericà no té límit. Si Washington hagués amenaçat Corea del Nord amb una guerra tothom hagués dit que era la prova definitiva del militarisme ianqui. Si no ho fa i opta per la via diplomàtica, aleshores se l’acusa d’incoherència.
Els més llestos, n’expliquen les raons: l’Iraq té petroli i Corea del Nord, no; mentre que els que no tenen un pèl de tonto ens informen que l’origen de tot va ser un excés d’imaginació literària del redactor del discurs de Bush on va consagrar la famosa frase de l’eix del mal. Òbviament, si li dius a algú que es dolent corres el risc de que s’enfadi.
Tot això és el que ha donat de si la intel.ligència progressista occidental.
Més enllà de tota aquesta mandanga, la situació no es tan difícil d’entendre. Els Estats Units són una gran superpotència, però no són omnipotents. Poden fer dues guerres alhora –contra Al Qaeda i contra l’Iraq- però tres és més complicat.
En el cas de Corea del Nord, no hi ha cap garantia que els Estats Units puguin identificar, i molt menys eliminar, tots els arsenals militars en una acció militar preventiva. Pitjor encara, una intervenció podria provocar una guerra nuclear general a tota la península coreana. De fet, si els serveis secrets xinesos i nordamericans no estan equivocats, Corea del Nord podria disposar ja d’un petit nombre de bombes atòmiques, cosa que no és encara el cas de l’Iraq.
D’altra banda, aquestes reaccions irades de Corea del Nord no són noves. Es tracta d’una estratègia del xantatge. Corea del Nord ha amenaçat diverses vegades els últims dotze anys amb l’apocalipsi per aconseguir diners. No oblidem que van ser els mateixos nordcoreans els que van revelar als Estats Units el mes d'octubre de l'any passat que havien continuat el seu programa nuclear en secret, vulnerant els acords de 1994 i el TNP. Fins ara, els Estats Units havien cedit al xantatge com un mal menor: donar diners i aliments a canvi que els comunistes coreans renunciesin als programes d’armes de destrucció massiva.
El problema és que cada vegada Pyongyang demana més i compleix menys.
És per això que l’administració Bush va decidir canviar l’estratègia del suborn per la pressió econòmica i diplomàtica. Canvi que no va agradar Corea del Nord, que va optar per obrir una forta crisi aprofitant que la Casa Blanca estava gairebé en un punt de no retorn en relació amb l’Iraq.
Els dirigents nordcoreans són comunistes però no tontos. Si esperaven a que acabés el conflicte amb l’Iraq tenien totes les de perdre. Si el plantejaven ara tenien moltes possibilitats de treure’n un bon rèdit polític, econòmic i potser militar.
En aquesta complicada situació, Washington no pot fer gaires coses. O oferir un suborn més gran als coreans perquè estiguin tanquils una temporada o continuar les pressions econòmiques i diplomàtiques, que no són creïbles perquè de moment no poden ser avalades per la probabilitat d’una intervenció militar. Alguns analistes, però, proposen una tercera alternativa: comunicar a Corea del Nord que si no abandona definitivament el seu programa nuclear, els Estats Units impulsaran que Corea del Sud i el Japó es dotin també d’armes nuclears. D’aquesta manera, Corea del Nord sabrà que no podrà obtenir cap avantatge nuclear i que, per tant, li seria més productiu mantenir la regió desnuclearitzada.
dissabte, 11 de gener del 2003
Lula: primeres patinades
El nou ministre de Ciència i Tecnologia del Brasil, Sergio Amaral, en unes declaracions a la BBC ha dit que el seu país tenia el deure de dominar la tecnologia de les armes nuclears. La patinada d'Amaral ha obligat al portaveu del govern de Lula a fer un desmentiment. Amaral es membre del Partit Socialista Brasiler, un dels tres partits en que es va dividir l'antic Partit Comunista del Brasil.
Ha donat suport Hugo Chávez a Al-Qaeda?
L'oficial superior de la Força Aèria de Veneçuela, el major Juan Díaz Castillo, pilot de l'avió presidencia, ha denunciat fa uns dies les connexions d'Hugo Chávez amb el grup terrorista d'Al Qaida, l'entrenament de milícies veneçolanes a Cuba i l'estreta col.laboració amb la guerrilla terrorista colombiana. Aquestes declaracions les ha fetes a Miami, al diari "El Nuevo Herald", on ha demanat asil polític després de declarar-se en desobediència el passat mes d'octubre. Segons Díaz, Chavez va ordenar a la policia política la seva captura per por a que pogués revelar informació sensible sobre les connexions secretes del govern amb el terrorisme internacional. En concret, Díaz assegura que Chávez va lliurar 900 mil dòlars a l'organització terrorista de Bin Laden.
dilluns, 6 de gener del 2003
Lula: Salvador Allende o Felipe González?
L’elecció del candidat del Partit dels Treballadors del Brasil, Luiz Inácio “Lula“ da Silva, com a president del país ha despertat la il.lusió de l’esquerra però també ha estat ben acollida per una part de la dreta. L’esquerra està eufòrica perquè per primera vegada arriba al poder, de la mateixa manera que ho va estar a Espanya amb la victòria del PSOE el 1982. La dreta, òbviament no està eufòrica ni gaire il.lusionada, però confia que el missatge actual de Lula, més moderat i centrat, més socialdemòcrata de tercera via que marxista revolucionari, pugui aconseguir el consens intern necessari per afrontar els greus problemes del Brasil.
El PT, igual que el PSOE en el seu moment, ha fet una evolució cap posicions reformistes i possibilistes deixant de banda la ideologia antisistema, evolució que li ha permès guanyar les eleccions. Però no tots els militants del Partit dels Treballadors estan d’acord amb aquesta evolució. Es calcula que entre un 15 i un 20% del partit forma part de l’anomenada Articulació d’esquerra, una tendència que manté els principis revolucionaris però que momentàniament ha transigit davant l’expectativa d’una victòria electoral. D’altra banda, tant els sindicats com el Moviment de Pagesos Sense Terra (MST) s’han anat distanciant del PT al llarg dels últims anys a mesura que aquest evolucionava cap a posicions més moderades. Un distanciament que també ha quedat congelat temporalment davant les expectatives, ara confirmades, d’arribar al poder.
Lula ha aconseguit el miracle de mantenir el suport d’aquest ampli i heterogeni bloc de forces polítiques i socials d’esquerra i guanyar alhora el vot de sector socials de centre i moderats. Però, aquesta evolució de Lula i del sector majoritari de la direcció del PT és sincera? Seguirà el camí de Felipe González o caurà en la temptació de convertir-se en el Salvador Allende del Brasil?.
Si hem de creure les paraules de Lula, especialment des de la seva elecció el 27 d’octubre i fins a la presa de possessió l’1 de gener, sembla clar que no té cap intenció de portar el país a cap aventura revolucionària –la situació i el context internacional no és el de l’any 1970- i que ha optat inequívocament pel pragmatisme i per una indefinida tercera via entre la socialdemocràcia clàssica i el liberalisme. És a dir, per una tercera via que consisteix en aplicar moltes de les receptes econòmiques liberals canviades de nom i embolcallades amb molta retòrica social. De fet, les grans línies del seu programa electoral podrien ser assumides, fins i tot, per un liberal pur i dur: lluita contra el proteccionisme i les subvencions agrícoles de la UE i els EUA, lluita contra la corrupció, disciplina fiscal, lluita contra la inflació, pagament del deute, completar la reforma agrària i, especialment, l'expedició de títols de propietat sobre les "favelas", vella idea propugnada per l'economista liberal peruà, Hernando de Soto. Pel contrari, propostes com el compromís de doblar el salari mínim són clarament propagandistes i de cara a la galeria de l’electorat progressista perquè sap perfectament que, ara per ara, és impossible d’aplicar sense aguditzar la inflació i l’atur.
Lula ho ha deixat molt clar en el seu discurs institucional: les coses s’intentaran aconseguir sense imposicions, “a través del diàleg i la negociació", "sense precipitació, amb paciència i perseverància" perquè "no podem recollir abans de plantar". El nou ministre d’Hisenda, l’extrotskista Antonio Palocci, encara ha sigut més explícit: es mantindrà la política econòmica del govern Cardoso –responsabilitat fiscal, control de la inflació i canvi flotant- perquè “el govern que va acabar ahir té mèrits que no ens fa vergonya reconèixer”. El mateix Lula, en una reunió amb la plana major dels sindicats el dia abans de la seva investidura, els va advertir que han de fer “menys escarafalls i ser més competents” i que han “d’aprendre a negociar amb tots els sectors”. Lula va aclarir que no s’instaurarà cap “pàtria sindical” i els va demanar que es comportin amb “responsabilitat” i no posin obstacles al govern. Fins i tot, els va arribar a dir que farien bé d’aprendre de l’empresari i vicepresident del govern, el milionari i exsenador del Partit Liberal, José Alencar, “que superaria a molts sindicalistes que es creuen d’esquerres”.
Despejada provisionalment la incògnita ideològica, és a dir, saber que no s’anirà pel mal camí, la pregunta és: no serà massa llarg i difícil el bon camí? Podrà resistir-lo Lula i el seu equip?
Treure de la misèria 52 milions de pobres, completar una reforma agrària moderna i eficient i, sobre tot, alleugerir la llosa del deute intern no són problemes ni fàcils ni ràpids de resoldre.
Tot i que el context internacional no l’ajuda gaire -desacceleració econòmica mundial, falta de confiança dels inversors en els països emergents després d’haver-se picat els dits a Rússia, caiguda del preu de les matèries primeres- les previsions econòmiques del Brasil pel 2003 són millors que en anys anteriors, si no es fa cap atzagaiada. La lluita contra la inflació permetrà, segons els analistes, la rebaixa dels tipus d’interès, cosa que accelerarà el consum privat i les inversions. Les exportacions també augmentaran gràcies a un tipus de canvi competitiu, seguint la tònica de l’any 2002 en que van assolir els 60.140 milions de dòlars, la xifra més alta de la història.
Però el problema més greu que haurà d’afrontar el nou president serà el del deute. Un deute públic interior que arriba als 244.692 milions de dòlars, el 60% del PIB, i que pràcticament iguala tot el deute extern, xifrat en 260.000 milions de dòlars. Aquest deute intern seria perfectament assumible per una economia desenvolupada com l'europea però no ho és per el Brasil perquè, segons l'economista Xavier Sala-i-Martin, l’estat ingressa poc a causa d’un sistema ineficient de recaptació, a l'enorme i moltes vegades impune evasió fiscal i a la fins ara feble generació de divises per l'exportació.
Com sigui que el deute intern està fonamentalment a mans de creditors brasilers, Lula no pot optar, encara que ho volgués, per suspendre el seu pagament. Si decidís “autocondonar-se” el deute intern l’únic que aconseguiria es provocar la insolvència del sistema financer nacional, el tancament dels bancs i l'aturada de la inversió. És a dir, provocaria una recessió sense precedents similar a la de l'Argentina.
Es per això que en el seu programa electoral no parla de “condonacions” del deute, de “default” o de suspensió de pagaments, sinó de millorar la recaptació a través d’una reforma del sistema fiscal. Una reforma que, tot i permetre abaixar els impostos sobre la producció i les rendes del treball, aconsegueixi augmentar els ingressos encara que sigui per la fórmula de que paguin menys però que pagui tothom.
L’altra gran repte serà culminar la reforma agrària. Des del seu inici, en els anys 80, 22 milions d’hectàrees de terres –una extensió similar a les d’Austria, Holanda, Bèlgica i Portugal- han estat repartides entre 618.000 famílies, especialment durant el mandat de l’anterior president, Fernando Henrique Cardoso. Però els resultats obtinguts no han estat prou satisfactoris. Només el 30% dels assentats han millorat les seves condicions de vida després d’haver rebut una parcel.la, el 40% obtenen de l’explotació el just per subsistir i l’altra 30% ha acabat per abandonar-la. Una de les causes d’aquest fracàs és la mala qualitat d’algunes de les terres repartides, però també als condicionaments imposats en molts llocs pel Moviment dels Sense Terra. La reforma agrària que voldrien els dirigents d’aquest Moviment és la col.lectivització del camp en un sistema socialista, però mentre això no arriba defensen un precari sistema de propietat familiar, basat en l’explotació personal de petites parcel.les, i un rebuig frontal a la possibilitat que aquests petits propietaris comprin o venguin la terra per obtenir unitats de producció més extenses i eficients. El manteniment forcós de petites parcel.les, insuficients per satisfer plenament les necessitats d’una família, provoca que els fills dels assentats esdevinguin de nou uns “sense terra” i passin a reforçar el Moviment. Pel contrari, l’obtenció de parcel.les més àmplies permet una millora real de les condicions de vida de les famílies i els seus fills, que ja no dependran més del Moviment i que consolidaran un sistema de producció basat en el mercat.
Per molts dirigents del Moviment dels Sense Terra l’objectiu és el Koljós, mentre que pel programa electoral de Lula, l’objectiu és “ampliar la producció d’aliments a través d’una política agrícola adreçada al binomi agricultura familiar-agricultura organitzada amb bases empresarials”.
El programa i el mètode de govern anunciat per Lula pot donar bons resultats a mig termini, però no seran els resultats que la ideologia de l’esquerra tradicional espera. I, tard o d’hora, es produirà la ruptura. Si aquesta ruptura té lloc en un moment en que el país ja estigui en el camí de la modernització, encarrilades les reformes estructurals i enganxat en el tren del comerç i l’economia mundial, no passarà res. Si la ruptura es precipita i té lloc abans que es puguin recollir els fruits del que s’ha plantat i la demagògia s’imposa, el Brasil podria seguir el camí de l’Argentina o Veneçuela. No oblidem que el problema de Lula no és tant el seu pòsit ideològic com la seva falta d'experiència i les exagerades expectatives que ha provocat. Lula és un exidirgent sindical que no va acabar l'ensenyament primari i que si bé ha dirigit el partit d'esquerres més gran de l'Amèrica Llatina no ha tingut mai cap responsabilitat de govern, públic o privat. Esperem, i desitgem, que Lula senti el precedent històric de crear i consolidar una esquerra responsable, similar a l'europea, que s'allunyi definitivament del messianisme revolucionari que tant mal ha fet a l'Amèrica Llatina.
El PT, igual que el PSOE en el seu moment, ha fet una evolució cap posicions reformistes i possibilistes deixant de banda la ideologia antisistema, evolució que li ha permès guanyar les eleccions. Però no tots els militants del Partit dels Treballadors estan d’acord amb aquesta evolució. Es calcula que entre un 15 i un 20% del partit forma part de l’anomenada Articulació d’esquerra, una tendència que manté els principis revolucionaris però que momentàniament ha transigit davant l’expectativa d’una victòria electoral. D’altra banda, tant els sindicats com el Moviment de Pagesos Sense Terra (MST) s’han anat distanciant del PT al llarg dels últims anys a mesura que aquest evolucionava cap a posicions més moderades. Un distanciament que també ha quedat congelat temporalment davant les expectatives, ara confirmades, d’arribar al poder.
Lula ha aconseguit el miracle de mantenir el suport d’aquest ampli i heterogeni bloc de forces polítiques i socials d’esquerra i guanyar alhora el vot de sector socials de centre i moderats. Però, aquesta evolució de Lula i del sector majoritari de la direcció del PT és sincera? Seguirà el camí de Felipe González o caurà en la temptació de convertir-se en el Salvador Allende del Brasil?.
Si hem de creure les paraules de Lula, especialment des de la seva elecció el 27 d’octubre i fins a la presa de possessió l’1 de gener, sembla clar que no té cap intenció de portar el país a cap aventura revolucionària –la situació i el context internacional no és el de l’any 1970- i que ha optat inequívocament pel pragmatisme i per una indefinida tercera via entre la socialdemocràcia clàssica i el liberalisme. És a dir, per una tercera via que consisteix en aplicar moltes de les receptes econòmiques liberals canviades de nom i embolcallades amb molta retòrica social. De fet, les grans línies del seu programa electoral podrien ser assumides, fins i tot, per un liberal pur i dur: lluita contra el proteccionisme i les subvencions agrícoles de la UE i els EUA, lluita contra la corrupció, disciplina fiscal, lluita contra la inflació, pagament del deute, completar la reforma agrària i, especialment, l'expedició de títols de propietat sobre les "favelas", vella idea propugnada per l'economista liberal peruà, Hernando de Soto. Pel contrari, propostes com el compromís de doblar el salari mínim són clarament propagandistes i de cara a la galeria de l’electorat progressista perquè sap perfectament que, ara per ara, és impossible d’aplicar sense aguditzar la inflació i l’atur.
Lula ho ha deixat molt clar en el seu discurs institucional: les coses s’intentaran aconseguir sense imposicions, “a través del diàleg i la negociació", "sense precipitació, amb paciència i perseverància" perquè "no podem recollir abans de plantar". El nou ministre d’Hisenda, l’extrotskista Antonio Palocci, encara ha sigut més explícit: es mantindrà la política econòmica del govern Cardoso –responsabilitat fiscal, control de la inflació i canvi flotant- perquè “el govern que va acabar ahir té mèrits que no ens fa vergonya reconèixer”. El mateix Lula, en una reunió amb la plana major dels sindicats el dia abans de la seva investidura, els va advertir que han de fer “menys escarafalls i ser més competents” i que han “d’aprendre a negociar amb tots els sectors”. Lula va aclarir que no s’instaurarà cap “pàtria sindical” i els va demanar que es comportin amb “responsabilitat” i no posin obstacles al govern. Fins i tot, els va arribar a dir que farien bé d’aprendre de l’empresari i vicepresident del govern, el milionari i exsenador del Partit Liberal, José Alencar, “que superaria a molts sindicalistes que es creuen d’esquerres”.
Despejada provisionalment la incògnita ideològica, és a dir, saber que no s’anirà pel mal camí, la pregunta és: no serà massa llarg i difícil el bon camí? Podrà resistir-lo Lula i el seu equip?
Treure de la misèria 52 milions de pobres, completar una reforma agrària moderna i eficient i, sobre tot, alleugerir la llosa del deute intern no són problemes ni fàcils ni ràpids de resoldre.
Tot i que el context internacional no l’ajuda gaire -desacceleració econòmica mundial, falta de confiança dels inversors en els països emergents després d’haver-se picat els dits a Rússia, caiguda del preu de les matèries primeres- les previsions econòmiques del Brasil pel 2003 són millors que en anys anteriors, si no es fa cap atzagaiada. La lluita contra la inflació permetrà, segons els analistes, la rebaixa dels tipus d’interès, cosa que accelerarà el consum privat i les inversions. Les exportacions també augmentaran gràcies a un tipus de canvi competitiu, seguint la tònica de l’any 2002 en que van assolir els 60.140 milions de dòlars, la xifra més alta de la història.
Però el problema més greu que haurà d’afrontar el nou president serà el del deute. Un deute públic interior que arriba als 244.692 milions de dòlars, el 60% del PIB, i que pràcticament iguala tot el deute extern, xifrat en 260.000 milions de dòlars. Aquest deute intern seria perfectament assumible per una economia desenvolupada com l'europea però no ho és per el Brasil perquè, segons l'economista Xavier Sala-i-Martin, l’estat ingressa poc a causa d’un sistema ineficient de recaptació, a l'enorme i moltes vegades impune evasió fiscal i a la fins ara feble generació de divises per l'exportació.
Com sigui que el deute intern està fonamentalment a mans de creditors brasilers, Lula no pot optar, encara que ho volgués, per suspendre el seu pagament. Si decidís “autocondonar-se” el deute intern l’únic que aconseguiria es provocar la insolvència del sistema financer nacional, el tancament dels bancs i l'aturada de la inversió. És a dir, provocaria una recessió sense precedents similar a la de l'Argentina.
Es per això que en el seu programa electoral no parla de “condonacions” del deute, de “default” o de suspensió de pagaments, sinó de millorar la recaptació a través d’una reforma del sistema fiscal. Una reforma que, tot i permetre abaixar els impostos sobre la producció i les rendes del treball, aconsegueixi augmentar els ingressos encara que sigui per la fórmula de que paguin menys però que pagui tothom.
L’altra gran repte serà culminar la reforma agrària. Des del seu inici, en els anys 80, 22 milions d’hectàrees de terres –una extensió similar a les d’Austria, Holanda, Bèlgica i Portugal- han estat repartides entre 618.000 famílies, especialment durant el mandat de l’anterior president, Fernando Henrique Cardoso. Però els resultats obtinguts no han estat prou satisfactoris. Només el 30% dels assentats han millorat les seves condicions de vida després d’haver rebut una parcel.la, el 40% obtenen de l’explotació el just per subsistir i l’altra 30% ha acabat per abandonar-la. Una de les causes d’aquest fracàs és la mala qualitat d’algunes de les terres repartides, però també als condicionaments imposats en molts llocs pel Moviment dels Sense Terra. La reforma agrària que voldrien els dirigents d’aquest Moviment és la col.lectivització del camp en un sistema socialista, però mentre això no arriba defensen un precari sistema de propietat familiar, basat en l’explotació personal de petites parcel.les, i un rebuig frontal a la possibilitat que aquests petits propietaris comprin o venguin la terra per obtenir unitats de producció més extenses i eficients. El manteniment forcós de petites parcel.les, insuficients per satisfer plenament les necessitats d’una família, provoca que els fills dels assentats esdevinguin de nou uns “sense terra” i passin a reforçar el Moviment. Pel contrari, l’obtenció de parcel.les més àmplies permet una millora real de les condicions de vida de les famílies i els seus fills, que ja no dependran més del Moviment i que consolidaran un sistema de producció basat en el mercat.
Per molts dirigents del Moviment dels Sense Terra l’objectiu és el Koljós, mentre que pel programa electoral de Lula, l’objectiu és “ampliar la producció d’aliments a través d’una política agrícola adreçada al binomi agricultura familiar-agricultura organitzada amb bases empresarials”.
El programa i el mètode de govern anunciat per Lula pot donar bons resultats a mig termini, però no seran els resultats que la ideologia de l’esquerra tradicional espera. I, tard o d’hora, es produirà la ruptura. Si aquesta ruptura té lloc en un moment en que el país ja estigui en el camí de la modernització, encarrilades les reformes estructurals i enganxat en el tren del comerç i l’economia mundial, no passarà res. Si la ruptura es precipita i té lloc abans que es puguin recollir els fruits del que s’ha plantat i la demagògia s’imposa, el Brasil podria seguir el camí de l’Argentina o Veneçuela. No oblidem que el problema de Lula no és tant el seu pòsit ideològic com la seva falta d'experiència i les exagerades expectatives que ha provocat. Lula és un exidirgent sindical que no va acabar l'ensenyament primari i que si bé ha dirigit el partit d'esquerres més gran de l'Amèrica Llatina no ha tingut mai cap responsabilitat de govern, públic o privat. Esperem, i desitgem, que Lula senti el precedent històric de crear i consolidar una esquerra responsable, similar a l'europea, que s'allunyi definitivament del messianisme revolucionari que tant mal ha fet a l'Amèrica Llatina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)