El talent i les dones
El talent no és una característica de les dones. Els diaris es maten buscant dones escriptores per satisfer la quota i escolta, hi ha excepcions, excepcions com l'Ima Sanchís, per exemple, de La Vanguardia. O com la Isabel-Clara de l’Avui. Passa també amb la cuina: tenim la Carme Ruscalleda i tenim la Paquita Rexach. Però què més tenim? La resta són homes. No em parlin de la submissió històrica de les dones, perquè la cuina precisament és una de les obligacions de la dona sotmesa i al capdavall la Paquita i la Carme provenen d’una època de teòrica submissió femenina i bé que van sortir-se’n. Se’n van sortir perquè tenien talent i perquè s’ho mereixen, i per la mateixa raó les que no tenien talent i les que no s’ho mereixien es van quedar allà on eren. Es veu més clar amb el cas de la literatura: la literatura és plena d’homes sotmesos que han deixat obres colossals, i moltes vegades aquestes obres han estat colossals precisament perquè els homes que les han escrites han estat sotmesos o perseguits o vés a saber quins desastres infinitament més cruels que el masclisme. La dictadura va donar Llach, Raimon o Serrat: i la democràcia no va millorar-los. El talent només té a veure amb el talent, si el tens explota i si no el tens no hi ha res a fer. La llibertat no passa de pur accessori en aquesta qüestió. Molts mediocres posaven el franquisme com a excusa però quan va arribar la democràcia no va sortir cap gran novel·la, ni cap gran assaig ni cap gran poema escrit durant els anys foscos i que no s’hagués publicat abans. Les dones amb el masclisme han fet el mateix, i el resultat ha estat i serà el mateix que amb el franquisme: no res. Al final, no res. Les dones tenen astúcia, capacitat de direcció i de gestió, són bones executives i acostumen a fer plantejaments útils i realistes. Però el talent no és la seva característica. On són les grans pintores, on són les grans poetesses, on són les grans cuineres més enllà dels fogons particulars de casa seva? Hi ha algunes excepcions, fins i tot algunes altíssimes excepcions. Però el talent, quan n’hi ha, és nostre.
La conclusió lògica de les premises seria que el talent el té qui el té, sigui home, dona, negre, blanc, de dretes o d'esquerres, alumne o professor. I que, per tant, tots els artificis d'enginyeria social o política -per promocionar un grup o per mantenir-ne un altra- són moralment perversos i estan destinats al fracàs.
