Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 25 d’octubre de 2004

El cas Estevill i la responsabilitat del periodisme català

Com gairebé sempre, Arcadi Espada posa el dit a la llaga.
Se ha escrito en alto tono indignado y por corresponsales diversos que el periodismo catalán no se enteró del asunto Estevill. No es cierto. Es mucho peor. Se enteró perfectamente. Y mucho peor aún: si se publicó poco o nada, tarde y mal, no fue por los pérfidos directivos ni por la censura del establishment. El recuerdo de un consejo de redacción muy remoto en El País. Apenas se empezaba a hablar de Estevill. Varios redactores se deshacían en elogios sobre el juez del pueblo. Intervino el director, Xavier Vidal-Folch, vecino entonces, por cierto, del patricio. Puso algunas objeciones al entusiasmo. Con cuidado, no fuera a ser acusado de enemigo del pueblo, pero las puso. Fue cuando me enteré que Estevill había sido pastor y camarero en Parellada. Tras las objeciones instó a sus redactores a que investigaran el asunto. El mandato nunca superó la barrera de la fe de los redactores. En El País y en muchos otros medios de Barcelona. Creían en Estevill. Y no digamos ya lo que creían los dos más conspicuos aliados, los jueces (lapsus: fiscales) Mena y Villarejo, sobre cuyo papel objetivo en el caso aún se pasa de puntillas. Creían en la justicia del pueblo y, muy secundariamente, en los hechos. Eso fue todo. Toda la conspiración de silencio. La revolución pendiente.
Aquest exemple ens hauria de servir per entendre dues coses que la majoria de la classe periodística catalana ignora o fingeix igonorar:

1) Que els principals responsables de la bona i de la mala informació dels ciutadans són els periodistes, no les empreses, ja siguin aquestes públiques o privades. És cert que les direccions dels mitjans han prohibit o limitat la publicació de determinades informacions, però en tots els meus anys d'activitat professional les podria comptabilitzar amb els dits d'una mà. I en aquest cas, sindicats, col·legi i comitès professionals s'encarreguen de denunciar-ho i, moltes vegades, d'impedir-ho. Però qui ens defensa dels periodistes deshonestos, tendenciosos o simplement mentiders?

2) Que una gran part de la classe periodística catalana milita en la filosofia de la correcció política, en un ampli espectre que va de l'esquerra a l'extrema esquerra. Molts potser no militen formalment en cap partit, però la seva militància ideològica és moltes vegades "més papista que el Papa".