Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 15 de novembre del 2004

La direcció política d'Arafat ha estat més nefasta pel poble palestí que l'estat d'Israel.

Viure sota ocupació militar és sempre un mal tràngol perquè, per més continguda que sigui i per més que el pais ocupant sigui una democràcia, és sempre un acte de violència i una imposició no democràtica. El problema de l'ocupació dels territoris palestins, que va esdevenir una necessitat militar per Israel per garantir la seva seguretat i supervivència, és que va enfangar-lo en un conflicte molt més difícil de gestionar i de difícil sortida. A l'Iraq, la intervenció militar aliada ha estat infinitament més violenta que a Palestina, però ha tingut el suport d'una gran majoria dels iraquians -no hi ha cap enquesta que digui el contrari- i l'ocupació tenia data de caducitat: traspasar el poder a un govern sobirà -cosa que ja s'ha fet- i garantir la celebració d'eleccions democràtiques -cosa que es farà, en principi, elmes de gener del 2005. A Palestina, això no va ser possible fins que els acords de pau d'Oslo van permetre una sortida política.

Llevat dels sectors jueus més nacionalistes i exaltats que volien aprofitar l'ocupació per quedar-se el territori, colonitzar-lo i expulsar definitivament els palestins, els principals dirigents dels dos grans partits israelians tenien clar -encara que de vegades no ho semblés- que Gaza i la major part de Cisjordània acabarien sent la geografia esencial del futur estat palestí. Tant és així que, immediatament després de la firma dels acords de pau, l'exèrcit israelià va començar una retirada progresiva, evaquant diverses zones ocupades i permentent la celebració d'eleccions per constituir l'Autoritat Palestina.

Però aquest procés va acabar malament, sobre tot pel sabotage dels radicals palestins, especialment els islamistes, que van endegar una escalada d'atemptats contra objectius civils a Israel, més grossos com més passes es donaven cap a la pau, aconseguint convertir els acords d'Oslo en paper mullat. Uns acords que Arafat va rematar a Camp David i Taba al rebutjar les ofertes de Clinton i Barak, demostrant que el guerriller no havia sabut convertir-se en un estadista. Com diu Shimon Peres en una necrològica sobre Arafat: "a l'haver de triar entre l'amor del seu poble i la millora de les seves vides, dissortadament va elegir el seu amor. No estava disposat a arriscar-se a perdre la seva popularitat i reputació en nom de decisions dures que ell considerava massa polèmiques".

En una paraula, Arafat no va girar l'esquena al terrorisme, no va bastir l'estructura civil del futur estat palestí, no va crear una estructura administrativa i política eficient i democràtica, no va legislar sobre les necessitats més urgents del seu poble. Pel contrari, es va dedicar a conspirar, a posposar indefinidament les eleccions palestines que s'haurien d'haver celebrat a finales dels noranta, a instigar la violència -la segona Intifada- i a fomentar la fragmentació del poder palestí -"divide y vencerás", ja se sap!-fent impossible qualsevol actuació coherent de govern.

D'aquesta manera, Arafat ha deixat un país enfrontat, dividit i en la misèria, tot i disposar de milers de milions de dòlars en comptes corrents més o menys secrets que anaven, no al seu lucre personal directe, sinó a comprar voluntats, a pagar favors, a enriquir corruptes -entre ells la seva dona- i a rearmar les faccions palestines. Prova de la seva desatrosa herència és l'intent d'assassinat ahir diumenge del líder palestí moderat Mahmud Abbas, candidat a la successió d'Arafat a les eleccions del 9 de gener. Abbas, àlies Abu Mazen, fundador de l'OAP junt amb Arafat i efímer primer ministre de l'Autoritat Palestina, és un dels més alts dirigents palestins que s'ha atrevit a declarar que la segona Intifada era un error. Una opinió compartida per diversos polítics i analistes palestins:
Hani Habib: "La intifada ha distanciado a los palestinos de las reformas internas y no ha arrancado ningún logro con rspecto al conflicto contra la ocupación. Las facciones se han hecho más fuertes a costa de la regresión de la actividad pública"
Mohammed Yaghi:"Uno de los fracasos de la intifada es la incapacidad de trazar una línia entre medios legítimos e ilegítimos de lucha. Las operaciones militars palestinas... han proporcionado al gobierno de Israel un pretexto para zafarse de su responsabilidad con el mundo... y ha liberado a Israel de su aislamiento (...) Las operaciones militars palestinas han debilitado elementos de paz en Israel que necesitamos, y ha reforzado a los colonos i la extrema derecha de Israel en su costa. Lo más importante és que estas actividades han dividido al pueblo palestino por las diferencias de opinión y ha disuadido a amplios sectores de la particióación activa en la intifada. Així se ha convertido en la intifada de las elites militares en lugar de una intifada popular. (...) Habria sido posible obtener buenos resultados si los palestino huvieran adoptado el método popular de lucha no violenta"
Ashraf Al-Ajrami:"El mayor daño es la creciente presencia de una cultura negativa que glorifica la muerte y trata la realidad como un destino predestinado que uno no puede evitar, una cultura que prefiere una vuelta a las raíces contrarias al curso de la historia en un esfuerzo por escapar de la compleja realidad y esconderse tras un pasado distante. (...) En la escena palestina, los signos de anarquía y retraso social son predominantes, convirtiendo la sociedad en tribu y a las personas en peones, bajo la amenaza de las armas, a expensas de todo lo que sea cultural en línea con los sucesos y construcción de un gobierno político capaz de tratar com los retos del siglo XXI..."
Veure informe complet a MEMRI