Però el procés de construcció europea aviat va abandonar aquesta via. La impaciència dels intervencionistes de dreta i d'esquerra va capgirar el procediment. No seria la societat europea la que construiria la política, sinó la política la que construiria la societat europea. I així es va espatllar l'invent.
L'esperança de retornar les coses al seu procés inicial va renéixer amb la caiguda del mur de Berlín, que va plantejar d'un dia per l'altra la perspectiva de l'ampliació. Felipe González i François Miterrand, davant el perill que comportava l'ampliació per a la seva concepció dirigista de la construcció europea i pels seus interessos conservadors (assegurar la recepció de fons comunitaris, en el cas espanyol, i mantenir la preeminència política de París en l'eix franco-alemany, en el cas francès), van apostar per "aprofondir" abans que per ampliar. Per convèncer Helmud Khol, que estava decidit a reunificar Alemanya sense esperar el permís de ningú, van acceptar l'absorció immediata de la RDA i un procés diferit d'adhesió dels europeus de l'Est a canvi d'accelerar la unió política i monetària dels 15, que es va materialitzar en el Tractat de Maastricht de 1991, firmat el 1992 i que va entrar en vigor un any més tard. Un procés que es va fer depressa i corrents, des de dalt, gairebé per reial decret i pràcticament al marge de l'opinió pública. Tot havia de canviar perquè res no canviés. I en una bona mesura ho van aconseguir.
Però la capacitat de la mamella comunitària té un límit, l'esforç per trobar una "identitat" europea amb cada vegada més països esdevé una utopia i la possibilitat de governar a 25 o 30 és poca cosa més que un miratge. És per això que les noves ampliacions aguditzaran aquesta crisi i obligaran -o, si més no, això seria el desitjable- a replantejar-se la construcció europea des d'una òptica més propera als ciutadans i més allunyada de la enginyeria política. Precisament per això, les resistències a les noves ampliacions són cada vegada més fortes.
Ho explica molt bé Johan Norberg al seu blog en una recent anotació parlant de l'ampliació a Turquia:
The critics say that Turkey is big, poor and Muslim. I say that this is exactly why it’s so important to make it an EU member. It’s big – and an ageing Europe needs its millions of workers. It’s poor – which means that it really needs the open European market, and it also means that the bizarre regional funds of the EU won’t be able to survive such an enlargement. It’s Muslim – and Islam desperately needs to be secularised, just as Christianity was. Helping secular and Muslim Turkey to become a stable and rich democracy is our best hope to contribute to such a transition. And a union which includes the country that used to be the heartland of Islam would be an efficient way of avoiding a clash of civilisations, and proving that the present conflict is really a civil war within Islam.
At the German CDU party´s congress last week, party leader Angela Merkel warned: "A Europe with Turkey won´t be a Europe of deep integration". Exactly. Of course the Turks are different, so are the Swedes and the Portugese. But the whole point of a liberal union is not to make us all the same, but to cooperate and trade peacefully, despite the fact that we are all different. Merkel is correct. Attempts to change the EU into a one-cultural state, challenging the United States and interfering in the economy and all aspects of the lives of the citizens will fail when the members are too diverse. Very good.
