Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 11 de desembre del 2004

Estan malalts!


De la Vega anuncia davant Francisco Camps que hi haurà intèrprets de valencià a la UE

"ERC creu que les declaracions de De la Vega són un "error" i el PSC les troba "coherents""

"Artur Mas atribueix les declaracions de De la Vega a la intenció del govern d'agradar a tothom"

El català i el valencià, són una mateixa llengua?
Des del punt de vista semàntic, gramatical i ortogràfic, la resposta és que són bàsicament la mateixa. Però, des del punt de vista històric i polític, és a dir, de la realitat passada i present i de la voluntat de les persones que tenen la facultat de parlar-la, són dues coses diferents.
La pregunta és: si hi ha dues comunitats polítiques amb voluntats diferents però amb una llengua comuna, perquè aquesta s'ha de dir forçosament català i no valencià, per exemple?
Si el valencià hagués estat un producte de la colonització catalana, com és el cas del castellà o espanyol en els països sudamericans, no hi hauria dubtes. Però la nostra història és diferent.
Quan Jaume I el Conqueridor va prendre València i va expulsar-ne els sarraïns, els "valencians" parlaven ja una llengua romanç que els "catalans" podien entendre però que no era el "català". Tant és així, que Jaume I quan en parla es refereix al "valencià" i no al "català". Fins i tot, Joanot Martorell, en el seu "Tirant lo Blanc", explicita que l'escriu en "valencià vulgar".

Aquesta referència de Joan Costa i Català em sembla significativa al respecte:

En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix!.