Mai no he sentit una especial simpatia per Aznar, però tampoc el despreci i l'odi que la gent d'esquerra ha destil·lat sempre contra el líder de la dreta espanyola. Incialment, em va semblar un dirigent inexpert i mediocre, sense talla política o intel·lectual. Personalment, tibat i rígid. Ara, vuit anys després, en tinc una opinió bastant diferent. Segueixo pensant que té una personalitat poc flexible i amb escassa, per a no dir nul·la, capacitat de seducció, però que s'ha crescut en el càrrec. Crec que ha estat un polític honest, sincer, coherent amb els principis que defensa i que no s'ha amagat cartes a la màniga. Ingredients difícils de trobar entre la nostra classe política. Aznar no serà el Churchill d'Espanya, però ha assolit el seu moment d'estadista al saber copsar després de l'11-S la importància i la dimensió de l'amenaça del terrorisme islamista. I en aquesta situació, va optar inequívocament per situar el nostre país al costat de la democràcia i dels valors occidentals que encarnen els Estats Units. Prendre aquesta opció en un país en el que de sempre no només l'esquerra sinó també la dreta és anglòfoba i profundament antinord-americana, és d'una gran gosadia històrica. Una gosadia que una majoria del país no podia ni volia assimilar. Un país en el que l'esquerra no acaba de pair que la dreta governi democràticament, que no li atorga cap legtimitat i que la manté sota la sospita permanent. Una esquerra que creu que només ella és autènticament democràtica, de la mateixa manera que entre 1932 i 1936 creia ser la força autènticament republicana, fins el punt d'insurreccionar-se contra el govern de la CEDA. I quan la dreta ja no mana és com si encara manés, perquè el govern d'esquerres continua definit-se en funció de la dreta. Tota l'acció de govern sembla fer-se en reacció al PP, que continua tenint la culpa de tot. Fins i tot, el PP té la culpa de la guerra civil, que ara s'afanyen a desenterrar per obtenir una "propina" de legitimitat, passant per alt la seva part -i molt important- de responsabilitat en aquèlla tragèdia. Tot el que acabo de dir és el que m'ha vingut al cap després d'escoltar la compareixença d'Aznar davant la comissió de l'11-M i, sobre tot, després de llegir alguns dels comentaris de la premsa del dia següent. Aznar no només va donar la talla sinó que va posar en evidència la incompetència de la majoria dels comissionats que el van interrogar, incapaços d'anar més enllà dels seus prejudicis i de frivolitzar entre la mesquinesa i la ignorància del seu interrogatori.
Salvador Sostres en fa un retrat esplèndit a l'AVUI d'avui.
