Fa dies que molta gent em pregunta què votaré en el referèndum sobre la Constitució europea. Alguns, amb confessada mala intenció, m’apressen a que digui si votaré de bracet amb Zapatero i Rajoy o amb Carod i Llamazares.
He de confessar les dificultats que tinc per donar una resposta ràpida, senzilla i entenedora.
El Tractat Constitucional és, com la majoria de les coses en la història de la construcció europea, un equilibri d’ambigüitats. És per aquesta raó que tant Zapatero com Rajoy l’hi poden trobar quasi totes les gràcies i Carod i Llamazares no trobar-n’hi cap, i viceversa. Decidir el vot en funció d’això em sembla, docns, un infantilisme.
La realitat, ens agradi o no, és que la Unió Europea no l’han construït els liberals. El liberalisme com a força política va desaparèixer amb la primera guerra mundial. Els arquitectes de l’Europa unida van ser la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia, dues ideologies fortament intervencionistes però formalment respectuoses amb els grans principis liberals, com la separació de poders o l’imperi de la llei. Principis que els Estats Units van promoure intensament a l’Europa devastada pels nazis després de la segona guerra mundial.
Aquesta realitat ha comportat un gran èxit però també un gran fracàs. El gran èxit no és altra que haver permès als europeus resoldre els seus problemes renunciant a la guerra, cosa que per si sola ja justifica el projecte europeu. Per contra, el gran fracàs ha estat la creació, per dalt, d’un edifici institucional d’inspiració liberal però incomplet (un Parlament pràcticament sense competències) i, per baix, un laberint de normes, directives i legislació d’un profund caràcter reglamentista. És a dir, al creació d’un mastodont de vol gallinaci que pesa com el plom sobre la societat europea fent-la menys competitiva, més rígida i més apàtica. Això, que constitueix l’anomenat “model europeu”, és la Unió Europea realment existent. Podria haver sigut diferent, certament, però ha estat així perquè les forces polítiques i les tradicions nacionals que l’han forjat, i que continuaran fen-t’ho en el futur immediat, son les que són i no unes altres.
En aquest context i quan per primera vegada podem pronunciar-nos directament sobre el procés de construcció europea, crec que no seria gaire intel·ligent fer-ho per despit o per fer la punyeta a l’adversari polític (recordem el referèndum sobre la OTAN). Alguns liberals diuen que el referèndum del 20 de febrer no servirà de res, ja que el seu resultat no és vinculant i que la seva única finalitat és convertir-lo en un plebiscit pel govern de Zapatero, cosa a la que comprensiblement s’hi oposen. Altres, argumenten que amb el nou Tractat Espanya perdrà pes polític i, sobre tot, perdrà 12.600 milions d’euros en subvencions dels fons europeus. Per aquestes raons tan poc liberals aquests amics criden a votar NO.
El problema és que si guanya el NO, ningú no l’atribuirà a les aspiracions liberals dels electors sinó a la demanda de més intervencionisme públic de l’electorat més progressista o d’esquerres. I no pot ser d’una altra manera perquè, com he explicat més amunt, els liberals, ens agradi o no, són una força política pràcticament inexistent a la UE. Per tant, a la pràctica, votar NO és votar per més intervencionisme i menys liberalisme. El mateix passa amb l’abstenció, que difícilment podrà ser adjudicada a una esperança liberal decebuda.
Per a mi, doncs, la millor opció és la del vot en blanc. Un vot que demostra la voluntat ciutadana de participar i no abstenir-se en la construcció europea. Un vot que no engreixa les posicions dels intervencionistes antiliberals i que identificaria els que volem l’Europa dels individus i de la llibertat.
