Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 25 de febrer de 2005

Maragall, el fill progre de Pujol

A Catalunya, especialment en els últims vint-i-cinc anys, hem desenvolupat una cultura narcisista. Estem enamorats del nostre melic. Dretes i esquerres, catalanistes i independentistes, ens hem cregut que som l'excepció, que som els més cultes, els més avançats, els més civilitzats, els més políticament correctes d'Espanya. És cert que dels nostres veïns no sempre ens ha arribat el millor exemple, però és malaltís que la nostra identitat -si és que això existeix- s'hagi reconstruït en contrast permanent amb la dels altres. Quan el ministre de turisme de Franco, Manuel Fraga, va endegar aquella campanya de l'"Spain is different" ens vam fer un tip de riure, però ara som nosaltres els que no parem donar la llauna amb la difèrència de Catalunya. Aquesta sobèrbia autocomplaent ens ha portat a crear allò que algún babau ha definit com a l'"oasi català", és a dir, el pacte implícit -quan no del tot explícit i subvencionat- entre periodistes i polítics per rentar a casa la roba bruta, per mostrar una realitat plàcidament fictícia que sacrifiqui temporalment la veritat en benefici del bé suprem de la construcció nacional. Si som els millors també ho hem de semblar. Però, com molt bé saben els psicòlegs, el narcisime sol estar en l'orígen de la paranoia, un transtorn mental que no afecta el comportament raonable llevat de quan desperta els deliris de persecució, grandesa o injustícia. Contràriament al que es diu, la relació de Catalunya amb Espanya en aquests 25 anys de democràcia no ha sigut una relació victimista, de pur i simple masoquisme polític, sinó sobre tot una relació paranoica. La por provenia no tant de les dificultats lògiques en tota negociació sobre aquest o aquell traspàs de competències sinó del convenciment que Madrid sempre "ens vol fotre". Com diu Michael Ignatieff "la característica més acusada de la mirada narcista és que només contempla l'Altre per confirmar la seva diferència.(...)En realitat mai no s'implica en allò que li és aliè". Però dijous passat l'oasi català es va fer miques al Parlament de Catalunya. I es va esmicolar no per la voluntat de Pasqual Maragall de trencar amb aquest pacte de silenci i de portar la transparència a la societat catalana, sinó, i perdoneu el nou símil psicològic, per un incontrolable impuls de matar el pare convergent. I és que Maragall no és res més que el fill progre de Pujol.

ADDENDA.- El principal problema polític de Catalunya és que els dos partits més importants, PSC i CiU, no representen opcions polítiques i ideològiques alternatives sinó estils diferents d'agitar la mateixa bandera nacionalista. Un nacionalisme d'esquerra o de centreesquerra contra un nacionalisme de dreta o de centredreta. El gran somni de Carod-Rovira. Aparentment, això podria fer creure en un reforçament de la "unitat catalana" front al "centralisme de Madrid". Enlloc de la divisió basca entre constitucionalistes i nacionalistes, a Catalunya tindriem una mena de front popular catalanista que subordinaria les diferències a l'objectiu de la construcció de la pàtria comuna. Però el que va passar al Parlament dijous passat demostra una cosa diferent: que la pitjor rivalitat es dóna entre els que més s'assemblen. És allò que Freud va qualificar com el "narcisisme de les diferències menors" quan escribia, el 1917, que "no hi ha res que fomenti tant els sentiments d'estranyesa i hostilitat entre les persones com les diferències menors" ("El tabú de la virginitat"). Maragall no va poder reprimir la seva incontinència verbal i va trencar el tabú. Mas, amb més poca vergonya que intel·ligència, el va amenaçar amb avortar-li el poètic Estatut amb el que Maragall espera assolir la immortalitat de Rafael Casanova. Maragall se l'envaina i ja no sap que dir. A partir d'aquí, es disparen tots els senyals d'alarma. Les cassandres de la hipocresia nacional ens inviten a refer l'oasi català, a recuperar la unitat perduda, a salvar la imatge de Catalunya. Però les coses, benhauradament, difícilment tornaran a ser com abans. Per fi, doncs, hem tornat a la realitat. I la realitat és que amb el Carmel s'ha ensorrat el món de la fantasia política catalana. Des de dijous passat, han caducat totes les coartades metafísiques. Els nostres polítics han d'assumir les seves responsabilitats, donar la paraula al ciutadans i acceptar el seu veredicte.