La reconciliació nacional i la Constitució de 1978 van ser el punt i final de la dictadura i l'inici d'un nou capítol en la història d'aquest país: el capítol de la democràcia. El pacte constitucional, contràriament al que es diu, no va ser un pacte per a l'oblit, sinó per al perdó, que és molt més important. La memòria de tots els bàndols seria recuperada -el contrari voldria dir que no existiria un règim de llibertats- però havia de deixar de ser objecte del debat polític partidari per passar a ser-ho fonamentalment, encara que no exclusivament, dels historiadors.
És això mateix el que ha passat amb l'11-M?. Per part de molts ciutadans, crec que sí. Per part del conjunt de la classe política, no. Ho explica molt bé el professor Enrique Gil Calvo en un article titulat "El cambio tràgico". Un article que us recomano, tot i no estar-hi d'acord amb moltes de les equivalències i valoracions.
El PP se comporta como si el 11-M no hubiera tenido la responsabilidad gubernamental. Y el PSOE gobierna como si el 14-M hubiera ganado las elecciones con toda normalidad. Por eso suena tan falsa la conmemoración oficial, mera pantomima para cubrir el expediente y guardar las apariencias. Se nota que no les gusta recordar lo que pasó porque no quieren saber nada de todo aquello, prefiriendo engolfarse en la disputa de sus actuales intereses creados. Pero no debemos permitirlo. Tenemos que recordarles lo ocurrido para exigirles que reconozcan la evidencia sin evadirse ni disimular. Aquella tragedia ocurrió, ellos estaban allí, se comportaron como todos sabemos y no tienen derecho a hacerse los distraídos mirando hacia otro lado como si nada hubiera ocurrido. Al Gobierno del PP le estalló entre las manos un atentado islamista que estaba cantado y no se quiso enterar de lo que estaba pasando. Y el partido socialista se encontró de rebote con una victoria en
las urnas que nada tenía que ver con su oferta electoral.
Un any després de l'11-M sabem prou coses -no totes, i algunes sembla que fa por investigar-les- per afirmar el següent:
1.- El govern del PP no només no va amagar informació sinó que la va donar tota i d'una manera molt ràpida, fins i tot excesiva, ateses les obligades mesures de prudència que exigeix tota investigació criminal. Aquesta és una afirmació que es desprèn de les audiències de la Comissió d'Investigació.
2.- Fins el migdia de l'11-M la hipotèsi d'ETA era la més versemblant, fins el punt que tant Zapatero com Ibarretxe s'ho van creure i ho van declarar públicament per la ràdio i la televisió, respectivament. Tot i que les dimensions de l'atemptat el feien més similar als atemptats de les torres bessones o de Bali, no hi havia encara cap indici material que permetés aventurar una hipòtesi que no fós merament especulativa.
3.- El govern del PP no va mentir, ni per activa ni per passiva, alhora d'oferir les dades que la investigació anava descobrint, però va quedar presoner de la seva primera interpretació dels fets. La por a canviar-la a mesura que els fets apuntaven cap una altra direcció, probablement perquè creien que els perjudicava electoralment, va ser el seu gran error. Aquesta contradicció entre els fets que comunicava i l'entossudiment a atribuir només a ETA l'autoria, li va fer perdre credibilitat i el va tornar vulnerable.
4.- El PSOE i altres forces polítiques van copsar que aquesta contradicció podia provocar un tomb electoral si se sabia aprofitar. Però enlloc de fer-ho honestament, van decidir tirar pel dret, amb el convenicment que la fi justificava els mitjans, i van acusar el PP pura i simplement de mentir, d'amagar informació, de ser els autèntics assassins per haver participat en l'enderrocament de Saddam Hussein.
5.- La incapacitat del PP per reaccionar i per sortir del seu autisme polític i la crida pràcticament insurreccional del PSOE i altres a assaltar als palaus d'hivern populars el dia de reflexió, van crear les condicions perquè una població aturdida es deixés portar per la confusió, el pànic i la manipulació.
Ara, un any després de la tragèdia, caldria un nou compromís d'abast constitucional per fer front al terrorisme i deixar enrera la mesquinesa política dels últims dotze mesos. Un pacte no per oblidar, sinó per deixar via lliure a la investigació judicial i periodística de l'11-M i per retornar la raó a la política. El PSOE s'hauria de disculpar per haver acusat injustament el PP de mentir i el PP hauria de reconèixer que es va ofuscar amb una interpretació que no es podia sostenir al pas de les hores, tot i que el temps i la investigació ens poden donar encara moltes sorpreses.
