Avui s'ha fet la presentació pública del manifest
"Per un nou partit polític a Catalunya". Un manifest que en la seva part final declara:
Com que les forces polítiques representades avui al Parlament de Catalunya es mostren insensibles davant d’aquest estat de coses, els sotasignats no se senten representats pels actuals partits i manifesten la necessitat que un nou partit polític corregeixi el dèficit de representativitat del Parlament català. Aquest partit, identificat amb la tradició il·lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els drets socials, hauria de tenir com a propòsit immediat la denúncia de la ficció política instal·lada a Catalunya. Oposar-se als intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l’equitat entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en el ple desenvolupament de l’actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978.
La reacció testicular que aquest manifest ha provocat en la classe políticament correcte de Catalunya, delata les limitacions intel·lectuals i les inseguretats polítiques de molta gent. Seria més sensat i més útil per a tots els catalans obrir un debat franc i sense prejudicis sobre les qüestions plantejades pel manifest.
Pilar Rahola ho ha fet, pasionalment ì amb arguments discutibles, però amb voluntat d'obrir i no de tancar un debat tan necessari com imprescindible. Segons Rahola, els firmants del manifest són deshonestos i fan trampa perquè la seva crítica al nacionalisme català es fa des del bàndol del nacionalisme espanyol, cosa que traeix el seus referents il·lustrats i liberals.
No només no emeten cap preocupació pel nacionalisme espanyol que es vehicula, també a Catalunya, des de tots els àmbits de prestigi, sinó que l'ignoren com si no fos problema. Primera traïció, doncs, a l'herència il·lustrada: només els incomoda un tipus d'irredemptisme nacional, i no és pas el que té el beneplàcit de l'Estat.(...)
Però encara és més rellevant la segona traïció a l'herència liberal, que entreveig en la prioritat del manifest. ¿Com és possible que uns liberals il·lustrats arribin a la frustració amb els seus partits polítics només per una qüestió simboliconacional? A la Catalunya on es tapa el 3%, a la mateixa on no s'aconsegueix una política mediambiental, on els purins ens destrueixen el subsòl, la depredació urbanística ens destrossa les ciutats i no tenim una política cultural seriosa, els nostres intel·lectuals només es preocupen per la barretina que es posa Maragall els diumenges.
Entre altres coses, discrepo de Rahola quan classifica de liberals els firmants del manifest. El que els uneix, crec, no és el liberalisme sinó la crítica al nacionalisme i especialment al nacionalisme extens que uniformitza la política catalana. Una crítica d'esquerres però no exactament liberal, tot i que molts liberals puguin compartir el seu diagnòstic. Els firmants del manifest em semblen més aviat social-liberals o socialdemòcrates cosmopolites que promouen, amb tota legitimitat i en coherència amb el seu prevalent ideològic, la formació d'un partit d'esquerres però no d'un partit liberal. Aquesta iniciativa per l'esquerra hauria d'estimular els liberals catalans a sortir de la discreció i a elaborar també el seu propi manifest per a un nou partit polític a Catalunya.
