"Ja vau elegir bé, reputes, el Taxidermista! Voleu que els catalans, si encara en queden, se suïcidin en grup o abracin la fe espanyola. Perfecte. Però jo us demano coherència. Haver-ho dit durant la Segona República i haver-vos exposat que gent com jo, gent millor que jo, perdó, us fotéssim el tret de gràcia abans que vosaltres, sense collons de disparar, deleguéssiu en la xusma les ordres d'assassinar-nos. No delegueu més ni doneu lliçons de democràcia i de respecte. No exigiu els que els vostres mentors ens van negar. Digueu-ho clar, amics d'afables converses i visions magistrals, ens voleu exterminar, ara que sabeu, a més, que som pocs, covards i febles i que tothom us escolta amb temor reverencial. Doncs nosaltres també volem exterminar-vos. Que carai. Divertim-nos fins a morir que la guerra, a cara descoberta, potser ja ha començat."
Alexis de Tocqueville deia que la llibertat d'expressió és tan important que cal tolerar els seus excessos. No hi ha dubte que
l'article de Malló és un d'aquests excessos. Un excés clarificador, especialment per a tots aquells que des del "nacionalisme dialogant" han adjectivat els firmants del manifest d'exagerats, mentiders i d'un victimisme sobrevingut que ignora que de víctima, com de porc i de senyor, se n'ha de venir de mena. L'article de Malló demostra que encara hi ha gent que espera guanyar la guerra civil, que encara està en guerra civil. L'article confirma que hi ha gent a qui l'Amnistia, la Constitució i l'Estatut de la transició no els valen per a res perquè només entenen la justícia com a revenja. L'article de Malló no s'hauria de censurar. Pel contrari, s'hauria de publicar a tots els diaris i a totes les escoles. Potser d'aquesta manera molts aprendrien que si el franquisme encara sobreviu no és per culpa de la transició sinó per la pervivència de l'antifranquisme.
