Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 31 d’agost de 2005

Gaza, el gran parany

Molts amics d’Israel lamenten la shakesperiana decissió de Sharon de retirar-se de Gaza. Alguns, com Daniel Pipes, ho han considerat com “el pitjor error comès mai per una democràcia” i ho han qualificat d’autèntic suïcidi. Pipes i molts altres amics d’Israel consideren que aquesta decissió no farà res més que encoratjar el terrorisme, que ho interpretarà com una victòria de la violència i com un senyal de feblesa d’Israel.

Aparentment, els fets immediats semblen donar-los la raó. D’una banda, les declaracions dels dirigents palestins de Hamas o de l’Autoritat Palestina competeixen per apuntar-se la medalla de la “derrota” jueva. D’altra banda, el primer atemtpat suïcida no s’ha fet esperar.

Si les conseqüències negatives de la retirada eren tan evidents, com és possible que un gat vell com Sharon no les hagi vist? És potser que el vell falcó ja fa catúfols?

No ho crec. La retirada de Gaza no és una jugada més en la infructuosa partida que va començar el 1991 a la conferència de Madrid, que va seguir el 1993 amb els acords d’Oslo i que va acabar sense resultats amb l’acord de Ginebra i el “full de ruta”. Davant la impossibilitat de fer avançar cap acord, Sharon ha optat per canviar de joc. En paraules de Ludovic Monerat, Sharon ha decidit que “respondre a les demandes dels palestins és la millor manera de demostrar la seva incapacitat per assumir-les”.
“Dans ce sens, l’évolution de la bande de Gaza pourrait être un argument de poids aux yeux de la communauté internationale – si tant est que cette dernière soit encore accessible aux arguments : la talibanisation de cette portion de terrain soulignerait le caractère islamiste des groupes terroristes palestiniens et permettrait d’insérer la posture guerrière d’Israël dans le cadre de la lutte contre le terrorisme islamiste. Une chose que l’Etat juif recherche en vain depuis le 11 septembre, malgré le nombre d’attentats subis.
Cette manœuvre, qui rappelle le sacrifice d’une pièce aux échecs pour obtenir une position générale plus favorable, peut naturellement dégénérer si la bande de Gaza devient suffisamment dangereuse pour que des raids répétés, voire un retour durable de Tsahal, soient nécessaires. Ce d’autant plus que l’abandon des colonies a fait perdre aux militaires israéliens des bases de départ idéales pour les raids qu’ils ont pris l’habitude de mener depuis plus de 3 ans. Car si la pénétration de terroristes depuis Gaza sera encore rendue plus difficile que par le passé, la liberté d’action croissante des groupes terroristes peut favoriser des attaques utilisant des modes opératoires différents, à commencer par les projectiles sol-sol. Une détérioration des conditions de sécurité signifierait immanquablement l’échec de la politique d’Ariel Sharon."
Com diu Victor Davis Hanson, la retirada de Gaza és l’acció d’un estadista.
“For disengagement is in Israel’s interests. Israel has no partner for peace among the Palestinians, nor any interest in waiting for one. Sharon began arguing in recent years that his country had better options than the continued occupation of lands crowded with 3.5 million Palestinians, the price for which Israel paid in terms of military, economic, and moral well-being. He observed, too, that if Israel didn’t act to exclude Arabs, whose birthrate is fourfold that of Israeli Jews, Jews would, within decades, become a minority in lands under Israeli control. Sharon will withdraw settlers and soldiers from the conquered territories — Gaza first and parts of the West Bank (much) later — while finishing a fence to seal a favorable border.
It is, or should be, in Israel’s diplomatic interests. The commitment to peace on the part of the “international community” is being tested: as Israel accedes to the decades-long demand of the United Nations and European and Arab states, will these groups pressure the Palestinians, too, to act for the sake of peace, as demanded by every Middle East peace text since Middle East peace texts began? We will see.
And disengagement is in the interests of Palestinians, who will soon have their chance to build a state. Theoretically, that is. There is little to suggest that Palestine will avoid the fate of its Arab neighbors: poverty, misrule, nepotism, and violence. But they won’t have occupation to blame. The impending disaster of Palestine belongs to them, not Israel.”
Una aposta arriscada i valenta. Sharon continua sent el que era.