Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 28 d’octubre de 2005

El cas Plame

Si algú de la Casa Blanca va violar la llei revelant la identitat d'un agent de la CIA que el jutgin i, si el troben culpable, que li apliquin la pena que li correspongui. No hi ha cap misteri en tot plegat. El problema és que per alguns mitjans la importància de la notícia no està només ni principalment en la pressumpta violació de la llei, sinó en que suposadament aquesta es va violar per perjudicar una persona, l'agent Valerie Plame, esposa del diplomàtic americà Joseph Wilson que havia desmentit en un article al New York Times l'afirmació del president Bush que Saddam havia intentat comprar urani al Níger. És a dir, que el veritable interés de la notícia és tornar sobre el tema de les suposades mentides de l'administració Bush per justificar la guerra, en un moment que, després del referèndum, la visió catastrofista de la realitat iraquiana fa aigues per molts costats i ja no ven. Goebbels deia que a força de repetir-la una mentida esdevé una veritat. Això és ni més ni menys el que ha passat amb la història del cas Plame. Gairebé res del que s'ha dit era veritat, però això no és obstacle perquè es continui repetint.

Benhauradament, gràcies a internet les fonts i les hemeroteques solen estar a l'abast de tothom. Només cal dedicar-hi una mica de temps per recuperar la memòria i comprovar quina és la realitat de les coses. Entre nosaltres, això ho ha fet especialment l'amic Josep Miquel Guàrdia al seu blog Barcepundit. La seva tasca, que resumeixo en els tres punts següents, m'ha facilitat molt les coses.

1.- El president Bush mai va esmentar el Níger en les famoses 16 paraules del seu discurs de l'estat de la Unió de l'any 2003. Les 16 paraules eren aquestes:"The British government has learned that Saddam Hussein recently sought significant quantities of uranium from Africa". A banda del Níger, el Congo, Namibia, Sudàfrica, Gabon, Zambia, la República Centroafricana o Botswana, també són, entre altres, paisos exportadors d'urani.

2.- En contra del que diu Wilson a l'article del New York Times, l'informe del 7 de juliol de 2004 de la comissió d'intel·ligència del Senat va revelar que el que havia fet Wilson en realitat era avisar de que havien existit contactes comercials recents entre el règimen de Saddam i el Níger. Segons l'informe del Senat, Wilson va informar que, tenint en compte que el 75% de les exportacions del Níger son d'urani, no hi havia gaires dubtes del que volia comprar Saddam.

3.- Un altra informe, l'informe del comitè Butler del parlament britànic de 14 de juliol del 2004, aportava proves fins ara no refutades que Saddam Hussein no només havia intentat comprar urani al Níger sinó que havia tancat una operació de compravenda amb el Congo, tot i que encara no havia rebut la mercaderia.

4.- Que no es trobéssin armes de destrucció massiva ensamblades i a punt de ser utilitzades no vol dir que Saddam no ho tingués tot a punt per reprendre el programa militar, una vegada aixecat l'embargament. Els informes dels inspectors certifiquen que, tot i no haver trobat cap arma operativa, les instal·lacions i, sobre tot, el coneixement, el "how know", estava a punt a l'espera del moment oportú. Els serveis secrets van fallar al creure que algunes de les armes ja eren operatives. En tot cas, i en paraules de Bardají, el que ha desmostrat la realitat és que la confrontació amb Saddam potser no era tant urgent peró si inevitable.

ADDENDA.- Plamegate's real liar (Via Barcepundit). La responsabilitat de la CIA, aquí. Més a Barcepundit.

ADDENDA 2.- Niger-Gate