Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 13 d’octubre de 2005

Pinter, un altra premi a la correcció política

Es possible valorar una obra d'art només per alguna de les seves parts i no pel seu conjunt? Es possible separar la forma del fons, la tècnica dels valors, que tota obra transmet? Ho preguntaré més cruament: seria acceptable valorar i premiar una obra que fés apologia del racisme, el genocidi, la tortura o la violació, només perquè el seu estil fós perfecte?

Aquesta reflexió prèvia sorgeix alhora d'intentar entendre els criteris que s'apliquen alhora de decidir la concessió d'alguns premis Nobel. Es pot donar o negar un premi en funció de la ideologia del seu autor? S'han de deixar al marge les seves creences i només valorar l'estil o la tècnica que utilitza? La resposta no és fàcil. La meva opinió és que no es pot despreciar una obra només perquè no casi amb els nostres valors, creences o ideologia, sempre i quan, però, aquests valors no traspassin un límit. I aquest límit és el delicte. És a dir, l'amenaça.

Fins aquí, crec que molts hi estariem d'acord. El problema, però, és que tinc la impressió que els termes de les preguntes anteriors s'han invertit i que sovint s'aprecia més una obra en funció de la posició política o ideològica del seu autor. És a dir, que la correcció política de les idees pesa més que la qualitat artística del conjunt de l'obra.

Aquesta situació va passar l'any passat amb la concessió de Nobel de Literatura a l'escriptora austríaca Elfriede Jelinek. Una concessió que ha portat, al veure que se seguia pel mateix camí, a la dimissió d'un dels divuit membres de l'Acadèmia sueca de les lletres, el crític i professor Knut Ahnlund, de 82 anys. Ahnlund ha escrit un article en un diari d'Estocolm on assegura que el Nobel del 2004 ha causat un mal irreparable a aquests guardons. Segons Ahnlund, Jelinek fa una literatura pobra, paràsita, sense cap mena d'estructura artística i que pot escriure una o cent pàgines sense dir absolutament res. Però, això sí, estava en els límits del políticament correcte.

Aquest any, el guardonat ha estat l'escriptor britànic Harold Pinter. Autor de dos guions cinematogràfics excelents, "El mensajero" i "El sirviente", de Joseph Losey, la resta de la seva obra com a dramaturg ha estat qualificada com a mediocre, tot i que no conec la capacitat dels que ho afirmen. Si conec, però, la militància política de Pinter, tot i que he tingut de fer un esforç de memòria perquè ja me'n havia oblidat.

Pinter es va fer famós mediaticament -vull dir que el van treure molt per televisió- al firmar una petició demanat, ni més ni menys, que la llibertat del president serbi Slobodan Milosevic. El petitori s'anomenava "LIBERTAD INMEDIATA AL PRESIDENTE MILOSEVIC! FUERA LAS MANOS DE LA OTAN DE YUGOSLAVIA!" Pinter també s'ha destacat per la seva oposicìó a la guerra de l'Iraq, cosa que no tindria res de dolent si no fós per la seva propensió a l'exageració i la mentida. Per exemple: "La Guerra planificada contra Irak es de hecho un plan para el asesinato premeditado de miles de civiles para, aparentemente, rescatarles de su dictador." Una frase que no va dir en un míting polític o en una manifestació pels carrers de Londres, sinó en un discurs com a doctor "honoris causa" de la Universitat de Turín.

Ha pesat més aquesta biografia política que el conjunt de la seva obra?

No ho sé. Però no em sorprendria.