Alain-Jean Mairet respon:
Les deux, bien sûr, mais lequel est le plus profond? Lequel donne à l'autre ses racines, ses impulsions, sa source vive, son idéologie combattante? Ou plutôt, lequel de ces deux aspects, s'il était traité correctement, permettrait de résoudre le problème?De les preguntes retòriques de Mairet se'n desprén una resposta: cal canviar el model social francès i prohibir l'Islam.
Ainsi, est-il possible de calmer la fureur des jeunes Musulmans par des mesures sociales? Jean-Louis Borloo, le ministre français de la «cohésion sociale» (ça ne s'invente pas) rappelle que les sommes investies ces dernières décennies dans les mesures sociales visant à améliorer le sort des habitants des banlieues «chaudes» auraient suffi à financer treize porte-avions nucléaires (NZZ 4.11.05). Les responsables sociaux français sont-ils incapables à ce point? Probablement pas.
D'un autre côté, si les jeunes Musulmans abandonnaient, ou réformaient, leur religion trompeuse, subversive, agressive, suprématiste, dangereuse, susceptible, opposée aux droits humains, violente, malhonnête, sexiste, rancunière, criminelle, cruelle, en un mot à proscrire, quels problèmes sociaux les empêcheraient encore de trouver des solutions valables à leurs préoccupations?
Però és això possible?
Difícilment. Ni la dreta ni l'esquerra francesa estan disposades a canviar gaire el model social ni anar més enllà d'alguns retocs cosmètics. Tampoc estan disposats a prohibir, ni que sigui temporalment, la prèdica i la pràctica de l'Islam per la seva incompatibilitat amb la democràcia i els drets humans. La correcció política no tolera ni tan sols insinuar-ho.
Però si els “activistes” del feixisme islamista fóssin “activistes” neonazis, no dubtarien ni un segon en reclamar la seva il·legalització, en denunciar la suposada complicitat del capitalisme amb els caps rapats i en criticar l’excessiva tolerància dels governs de dreta. No cal dir que ignorarien o minimitzarien les explicacions socials i econòmiques del fenòmen per destacar-ne la preeminència del seu caràcter polític antidemocràtic. I tindrien raó.
Si una ideologia política és incompatible amb la democràcia se la proscriu. Però, si una religió és incapaç d’adaptar-se a la democràcia i als drets humans, per què no se la proscriu també? Per què la religió ha de tenir privilegis que no tenen les ideologies laiques?
ADDENDA.- Tot seguit publico els últims paràgrafs d'un article d'Alfonso Rojo que he rebut per correu electrònic i que no he aconseguit trobar a la xarxa.
La imagen idílica de cohesión y armonía entre los franceses de la metrópoli, los de las colonias y los conversos por el cambio de nacionalidad, ha saltado en pedazos y con ella la idea de que la integración es posible, sin controles estrictos y normas claras.
No se puede hablar de revuelta popular. El número de facinerosos implicado en la quema de coches y en la destrucción de escuelas es relativamente pequeño. Son apenas unos millares en un océano de más de 5 millones de habitantes de los suburbios, pero todos tienen en común su condición de inmigrantes o de hijos de inmigrantes y el Islam como marco de referencia.
En varios medios de comunicación, los fijos del antiamericanismo y el antisemitismo se han apresurado a dar la razón a los incendiarios con el socorrido método de entender su inquietud y lamentar su postración social, pero el drama tiene un ingrediente de mayor calado. Lo descubrió despavorida Holanda cuando un ciudadano de origen marroquí cosió a puñaladas al cineasta Theo van Gogh porque consideraba sus películas pecaminosas y, a este paso, lo descubriremos nosotros.
