Durant dècades Europa ha anat creant Londostans als suburbis de les seves ciutats, i en ells, convertits en Estats dins l'Estat, lentament hi ha deixat de tenir sobirania. Imams integristes, agitadors socials i gurus intel·lectuals que justificaven, per la via de la multiculturalitat, la imposició islàmica, han anat convertint-se en els veritables propietaris de barris i carrers. I han catalitzat, per la via integrista, el lògic malestar dels sectors discriminats. Lluny de combatre aquesta dinàmica perversa, la mala consciència europea l'ha permesa i l'ha potenciada. Després, quan ha descobert que els assassins de Londres havien nascut a Anglaterra o que Mohammed Bouyeri, l'assassí de Theo van Gogh, era holandès, ha fet la mateixa cara que va fer Chamberlain quan li varen bombardejar Londres: la de l'idiota que no entén res.L'article sencer de Pilar Rahola, aquí. La versió en castellà, aquí.
Tot allò que va començar al barri parisenc de Clichy-sous-Bois i s'ha estès a tot França té a veure amb la qüestió islàmica. Òbviament parlem de marginació social, però no és la marginació la que està cremant cotxes. Parlem d'exclusió social, però els primers perpetradors d'exclusió són els que porten dècades predicant contra Occident des de les pròpies mesquites que Occident li ha construït. I podríem parlar d'emigració, però sorprenentment (o no) es tracta específicament dels fills i néts de l'emigració musulmana. La qüestió, per tant, té múltiples arestes, però n'hi ha una que és clau: què està passant i passarà amb el repte que l'Islam ens ha llançat a través dels milions de persones d'aquesta religió que viuen a Europa. Amb tota la convicció i preocupació, sóc dels que creuen que França esternuda perquè Europa té la grip.
ADDENDA.- Sobre les causes de la violència també en parla Ralf Dahrendorf en l'article "La política de la frustración".
Las generaciones anteriores pueden haber estado más dispuestas a aceptar la carga de trabajar y esperar, pero hoy la gente quiere resultados inmediatos. Si los beneficios no se hacen presentes rápido (y para la mayoría no ocurre así), surge el descontento. Los procesos de migración masiva que no han hecho más que comenzar serán el mayor problema de las próximas décadas. Particularmente en África, la migración será casi la única ruta rápida a la modernización.
Quienes no han podido irse a otros países, o que han fracasado en los países a donde han emigrado, están en un dilema. Para ellos, el viejo mundo de lazos y costumbres tradicionales ya no existe, pero el nuevo mundo de la modernidad sigue fuera de su alcance. Están perdidos en un limbo de incertidumbre y desilusión.
Se ha argumentado que este fue uno de los problemas de las "naciones tardías", como la Alemania de hace un siglo. Hubo líderes seductores (Hitler entre ellos) que aprovecharon la sensación de frustración resultante. Cualquiera sea el valor de tales teorías, es evidente que la frustración de las ambiciones de los jóvenes en los países en desarrollo los convierte en el objetivo de los predicadores del odio y los tienta a abandonar el curso de un progreso trabajoso, haciendo que vuelvan la atención hacia una acción más efectista.
Lo que llamamos “terrorismo” tiene muchas causas, y hay que ser cautelosos ante las explicaciones simplistas. No obstante, la política de la frustración, de las ambiciones estimuladas y luego truncadas, es claramente una de ellas.
ADDENDA.- "El fracaso de la immigración multicultural en Francia" de Robert Spencer.
ADDENDA 2.- "Por qué importa la controversia sobre Tarik Ramadan", per Stephen Schwartz.
ADDENDA 3.- Extractes de Touraine, Attali, Maffesoli i Badinter, sobre el fracàs del model francès d'integració. També l'editorial de Diario Exterior "Los intelectuales sentencian el modelo de integración francés".
ADDENDA 4.- "Por qué arde París" per Amir Taheri (GEES)
