Per poc em fa plorar. Assegut a la banqueta dels acusats, Saddam Hussein acusava els americans d’haver-lo apallisat i torturat. No saben la pena que em fa. Saddam, no només té l’oportunitat de defensar-se en un judici públic -cosa que ell va negar sistemàticament a tots els iraquians durant la seva dictadura- sinó també la possibilitat de denunciar qualsevol vulneració dels seus drets. Resulta curiós, però, que hagi trigat dos mesos des que va començar el judici per denunciar els suposats maltractaments i les tortures. Fer-ho ara, just després de les segones eleccions legislatives a l’Iraq, possiblement era la seva personal contribució a la minimització de l’èxit democràtic i esquitxar-lo intentat desacreditar el judici. Un judici sense precedents al Pròxim Orient en el que per primera vegada un líder àrab ha de respondre del seus crims. Un judici exemplaritzant, no per la importància de la condemna o l’absolució de l’acusat, sinó pel simple fet de celebrar-se, amb procediments legals homologats, en una part del món on la justícia no existia.
Este juicio servirá como una línea divisoria para el surgimiento del mandato de la ley en un país gobernado por un régimen sin ley durante tres décadas. Ahora mismo, la mayoría de los iraquíes parecen impacientes con los procedimientos judiciales; desean ver a Saddam ejecutado y acabado. El juicio es por consiguiente, primero y por encima de todo, una lección cívica para una generación entera acostumbrada a las cortes de injusticia que pisotearon con impunidad al más básico de los derechos humanos y a la dignidad humana.
Per una informació completa del judici, cliqueu
aquí.
