Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 24 de gener de 2006

De l'Estatut i de la rigidesa impertorbable

La frase "els palestins mai perden l'oportunitat de perdre una oportunitat" es podria aplicar, salvant totes les distàncies, al PP i en particular al seu secretari general, Angel Acebes. Aquest home és d'una impertorbable rigidesa mental. Ho va demostrar quan li va tocar el paperot d'explicar el que passava l'11-M i els dies posteriors. I ho ha tornat a evidenciar ara en relació al pacte de l’Estatut i a les reaccions al respecte de Josep Piqué.

L'error d'Acebes l’11-M no va ser que mentís o que amagués informació, sinó que es va quedar fosilitzat en una interpretació dels atemptats que es contradeia amb les dades que ell mateix anava donant. L'error d’ara és no adonar-se’n que ja no hi ha Estatut i que el que queda d’ell és perfectament assimilable i compatible amb totes les crítiques a la manera de fer de Zapatero, començant per la vulneració de la seva promesa que el centre de gravetat política seria sempre el parlament i no la bodeguilla.

L’agència EFE publicava ahir, per exemple, les grans similituds que hi ha entre el que van pactar Mas i Zapatero i la proposta en matèria de finançament presentada per Josep Piqué el 16 de febrer passat:
Segons el pacte entre CiU i PSOE, en de dos anys es constituirà un consorci paritari entre l'administració estatal i la catalana per gestionar els impostos, mentre que la independència o coordinació del que cada administració recapti com a impostos propis o compartits es negociarà al seu moment.

En la seva proposta de finançament, Josep Piqué, assenyalava que "cal crear l'agència tributària de Catalunya per a la gestió dels tributs propis, cedits i de la capacitat normativa sobre tributs estatals". "Aquesta agència -i les de la resta de comunitats autònomes- es podrà consorciar amb l'agència estatal de l'administració tributària per garantir la plena coordinació i l'intercanvi fluid i en temps real de la informació rellevant, així com els criteris de gestió i d'inspecció i verificació, permetent així el ple exercici de la capacitat normativa".

Respecte a les inversions, el pacte entre Artur Mas i el president del Govern garanteix que s'invertirà a Catalunya l'equivalent al seu PIB (avui el 18,5% de l'espanyol), un compromís que suposarà una inversió extra d'entre 2.500 i 3.000 milions d'euros en set anys, que servirà per recuperar el dèficit en infraestructures.

En aquesta matèria, Piqué havia proposat a la resta de partits catalans un acord polític sobre les infraestructures que necessita Catalunya -amb un horitzó d'"entre 15 i 20 anys"- com a fórmula per reduir el dèficit fiscal de Catalunya que, segons ell, havia de situar-se "entre el 5 i el 6%" del PIB català per ser "assumible". "El dèficit fiscal català s'ha de reduir, fonamentalment, mitjançant un increment substancial de les inversions de l'Estat a Catalunya, a través de mecanismes com ara convenis a llarg termini entre la Generalitat i els ministeris més rellevants, en especial Foment, Medi Ambient, Habitatge o Indústria", assenyalava Piqué llavors.

En matèria d'impostos, el nou Estatut pactat per PSOE i CiU i avalat per PSC i ICV amplia la cistella d'impostos de la Generalitat: 50% d'IRPF, 50% d'IVA i 58% d'impostos especials, encara que no se cedeix en impost de societats.

De la seva banda, Piqué va dir que el model de finançament actual és "federal" i que el seu partit apostava perquè la Generalitat i la resta de comunitats poguessin "participar" en la recaptació de l'Impost de Societats, i va comentar que "puc preveure" que el 33% de l'IRPF sobre el qual té competències la Generalitat "s'hagi convertit en insuficient". "Cal ampliar la capacitat normativa en els trams autonòmics de certs impostos estatals de caràcter especial i revisar els percentatges de participació, mantenint el fons de suficiència lligat a l'evolució dels ingressos tributaris de l'Estat, i assegurar el compliment de l'article 15 de la LOFCA quant a l'anivellament dels serveis bàsics", assenyalava Piqué en la seva proposta.
Per si això no fós poc, el ministre d'Economia, Pedro Solbes, ha assegurat, segons l'agència EFE, que el model de finançament inclòs a l'acord sobre l'Estatut de Catalunya és, "lògicament, extensible a altres comunitats autònomes". Per tant, res de bilateralitat.
El vicepresident ha avançat que convocarà a final de mes al Consell de Política Fiscal i Financera -en què estan representats el Govern i totes les comunitats- per a un primer debat sobre l'Estatut i sobre la seva compatibilitat amb la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), que haurà de ser modificada.

La nova norma, ha explicat, afectarà totes les comunitats i, "evidentment, els elements de participació en els recursos de l'Estat han de tenir un tractament equivalent" a totes elles.

Ha defensat l'augment de la participació de Catalunya en els ingressos tributaris -fins al 50 per cent a l'IRPF, el 50 per cent en l'IVA i el 58 per cent en impostos especials-, perquè cada vegada se cedeix a les comunitats més competències i és raonable, ha considerat, que disposin de més recursos.

A més, ha precisat, "estem parlant d'una aportació addicional perfectament assumible, en la mesura en què està compensada per un Fons de Suficiència".

Ha apuntat, en aquest sentit, que "haurem de debatre" sobre el sistema d'anivellament i solidaritat derivat del nou repartiment dels ingressos.

Pel que fa a la creació d'una Agència Tributària a Catalunya consorciada amb l'Estat i que conviurà amb l'actual, Solbes ha explicat que és un avanç en la tesi de més coresponsabilitat fiscal, amb espais fiscals separats però marcats per la cooperació.

El vicepresident ha rebutjat fer un càlcul dels recursos addicionals que obtindrà Catalunya amb el nou model, perquè "no és el tema fonamental" i perquè dependrà de l'evolució dels ingressos i del nou sistema d'anivellament que s'acordi.

Solbes ha dit que està disposat a acudir al Parlament a explicar els termes financers de l'acord sobre l'Estatut i ha assegurat, finalment, que ERC, que encara no ha donat el seu suport al text, "ha estat i espero que segueixi sent un soci magnífic" del Govern.
Pel que fa al finançament, i des d'una òptica liberal, el fet que l'Estat manegui menys diners i que la seva gestió s'acosti als ciutadans, no és un disbarat.
En una visión más liberal, es mejor que el Estado recaude menos y que las comunidades lo hagan más, para que sean más corresponsables y tengan más incentivos para gestionar eficazmente sus recursos. En una visión más tradicional, el Estado debe ostentar el máximo de recursos para asegurar la cohesión, la solidaridad y la ordenación general de la economía. El Gobierno ha primado la visión más liberal en el nuevo modelo. El Estado sólo controla ya el 20,7% del total del gasto público, sin incluir el 30,7% que representa la Seguridad Social. Las Administraciones Territoriales —especialmente las autonomías— controlan el 48,6%.

L'autèntic problema en aquests moments ja no són les definicions històriques o nacionals, que s'han quedat com estaven, sinó l'existència d'un Estatut intervencionista fins el moll de l'os, que embrida la societat catalana i que la fa més dependent del poder polític. En contradicció amb els seus principis socials, els nostres progres han afeblit la capacitat intervencionista de l'Estat central en nom del nacionalisme català. Però no hi ha mal que per be no vingui. Ara ens toca als ciutadans de Catalunya, amb l'ajuda dels liberals que quedin, afeblir el poder gairebé omnímode que es volen atorgar els polítics catalans amb el queda del projecte d'Estatut. El que queda, és a dir, el que per a ells és realment irrenunciable.