Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 7 de gener de 2006

Se n'ha de venir de Mena

Hi ha una limitació de la llibertat d’expressió que afecta a les institucions militars i els seus membres a tots els països democràtics. Els militars s’han d’abstenir de fer comentaris o declaracions públiques sobre temes polítics mentre portin l’uniforme. I si no poden contenir la seva passió per la política simplement s’han de donar de baixa de l’exèrcit i, com qualsevol altra ciutadà desarmat, apuntar-se a un partit o a una tribuna mediàtica. En conseqüència, el tinent general José Mena Aguado no podia fer públicament les declaracions que ha fet sobre l’Estatut, o sobre qualsevol altra tema de política general. Com que les ha fet, ha rebut la sanció corresponent. Però no pel seu contingut, sinó per la seva improcedència. Tot, doncs, dins la més pura normalitat democràtica.

Una vegada dit això, cal dir també que les declaracions del tinent general Mena no són les d’un colpista, sinó d’algú que es mou en el terreny constitucional. Després de la trista història de pronunciaments militars en la política espanyola durant el segle XIX i la primera meitat del segle XX, que un oficial d’alta graduació es mulli en defensa de l’ordre constitucional democràtic i no pel seu derogament, com era la trista tradició, és tranquilitzador. Una cosa molt diferent hauria estat si les declaracions de Mena anéssin en direcció pre o anti-contitucional.

Això és el que ha dit Mena sobre l’Estatut:
Siempre he recalcado que los militares no debemos entrar en disquisiciones políticas que, lógicamente corresponden a los políticos.

Ahora bien, es nuestra obligación alertar de las graves consecuencias que podría conllevar la aprobación del Estatuto de Cataluña, en los términos en que está planteado, tanto para las Fuerzas Armadas, (como institución), como para las personas que las integran, en tres aspectos verdaderamente preocupantes para nosotros.

El primero es el concepto de nación, en el que no voy a entrar porque el artículo 2 de la Constitución Española lo expresa clara y rotundamente: «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas».

El segundo es el de la lengua. El hecho de que en una Autonomía sea exigible el conocimiento de su lengua particular es una aspiración desmesurada que obligaría en las Fuerzas Armadas a regular los destinos a esa Autonomía de la misma forma que actualmente se regulan los destinos en el extranjero. Es decir, que los destinos a Cataluña, País Vasco y Galicia estarían supeditados a la voluntariedad de los militares que quisiesen acreditar el conocimiento de la lengua que fuese exigible en cada Comunidad.

El tercero está relacionado con la justicia. Las Fuerzas Armadas están desplegadas en todo el territorio nacional. La actual independencia de los Tribunales de Justicia de las Autonomías crea graves problemas en las Fuerzas Armadas al producir sentencias dispares para hechos similares que, (sin estar incursos en el ámbito estrictamente castrense, cuyo tratamiento corresponde a la jurisdicción militar, según el artículo 117, apartado 5 de nuestra Constitución), afectan al régimen interior de las Bases, Acuartelamientos o Establecimientos militares y a las expectativas profesionales de cada uno de los componentes de las Fuerzas Armadas. Este problema se agravaría mucho más con la aparición de poderes judiciales autonómicos, independientes del Estado.

Afortunadamente, la Constitución marca una serie de límites infranqueables para cualquier Estatuto de Autonomía. De ahí mi mensaje de tranquilidad. Pero, si esos límites fuesen sobrepasados, lo cual en estos momentos afortunadamente parece impensable, sería de aplicación el articulo 8º de la Constitución: «Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército de Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad y el ordenamiento constitucional».

No olvidemos que hemos jurado, (o prometido), guardar y hacer guardar la Constitución. Y para nosotros, los militares, todo juramento o promesa constituye una cuestión de honor.
Text íntegre, aquí.

Una altra cosa seran les conseqüències de tot plegat. D'una banda, servirà perquè el govern i el PSOE, especialment els barons rivals de Zapatero, utilitzin la "preocupació" de l'exèrcit per convèncer de la necessitat d'una retallada que espurgui de qualsevol inconstitucionalitat el text del Parlament de Catalunya. D'altra banda, el sobredimensionament de les declaracions de Mena pels apocalíptics, lluny de minvar les seves exigències, reforçarà el seu victimisme i la seva cuidada imatge d'uns pacífics demòcrates que només troben com a resposta a les seves legítimes propostes polítiques el canó d'un fusell. El que no està tan clar es que serveixi de gaire al PP, que ja ha comès l'error -després matissat- de justificar les declaracions de Mena. Agafar-se als militars per reforçar la seva posició política seria innaccetable, igual que és inacceptable que els militars facin política.

ADDENDA (09/01/2006).- Analitzada més atentament, cal dir que la referència de Mena a l'article 8 de la Constitució -que cita textualment- pot donar lloc a la confusió. Tal i com ho diu el tinent general podria entendre's que l'exèrcit està habilitat per a intervenir a iniciativa pròpia en el supòsit que existís una vulneració de l'article 8. Si aquesta és la interpretació de Mena, s'equivoca. En primer lloc, perquè l'exèrcit no és pròpiament un dels Poders de l'Estat i, en segon lloc, perquè està sotmès al poder civil ja que la mateixa Constitució el considera un instrument del govern de la nació. En el supòsit que el govern acabés acceptant un text d'Estatut inconstitucional, qui tindria l'últim paraula no seria l'exèrcit sinó el Tribunal Constitucional. Convé que els militars no es quedin en l'article 8 i seguexin llegint la resta d'articles de la Constitució.