La publicació d'"Els versícles satànics" l'any 1988 va provocar la ira dels musulmans xiïtes, que la van considerar una obra blasfema per a l'Islam. Un any després, el 1989, l'aiatolà Khomeini va condemnar a mort el seu autor i es van oferir 5 milions de dòlars pel seu cap. Tot i que Rushdie es va retractar públicament i va manifestar la seva adhesió a l'Islam, la fatwa no va ser derogada i encara viu amagat i amb escorta.
Ara, disset anys després, musulmans de tot el món expresen la seva ira per la publicació de dotze "acudits satànics" a Europa. Diverses organitzacions i moviments islàmics han amenaçat de mort els seus autors i als ciutadans dels països que han publicat les caricatures. Alguns funcionaris europeus ja han començat a disculpar-se amb els fanàtics i a qüestionar la conveniència i legitimitat de la seva publicació
Però les disculpes, igual com va passar amb Rushdie, no serviran de res. Pel contrari, seran un senyal més de la nostra feblesa i un reforç a la seva convicció que s'estan donant les condicions per a la victòria de la revolució islàmica mundial. La guerra ha començat, els infidels s'arronsen i la jihad avança imparable, diuen.
Aquesta formulació farà riure a molts perquè el món islàmic no està en condicions de guanyar un conflicte militar o econòmic a gran escala amb Occident. Però la combinació d'ideologia totalitària, messianisme i percepció de victòria, són ingredients pitjors que una droga. Són els tres elements més poderosos per persisitir, lluitar i morir, en l'acció política i revolucionària.
No si val a badar i a creure que, com d'aquí a unes setmanes probablement ja no se'n parali, no passarà res. A Occident, i especialment als seus líders polítics, els toca decidir amb urgència: o renunciar als valors democràtics i viure d'amagat o sortir clarament i inequívoca en la seva defensa. Ens hi juguem la llibertat, però també la vida.
