(Vídeo via "Chroniques de l'Extrême-Centre")
Les associacions islàmiques de Catalunya van fer divendres passat una concentració a Barcelona per expressar, pacíficament i amb un comportament m'atreviria a dir que perfectament democràtic, el seu rebuig a les caricatures de Mahoma. Van criticar també la violència desfermada a diferents països contra persones i institucions occidentals, especialment de Dinamarca, i la van atribuir a les manipualcions dels règims dictatorials dels països musulmans. Fins i tot, van dir que acceptaven la critica objectiva i científica a totes les religions, inclosa la seva, però no la burla. Tot i no estar d'acord amb la seva demanda de limitació de la llibertat d'expressió per "respecte" a la seva religió, crec que van exercir d'una manera legítima el seu dret a manifestar-se i expressar-se en una societat democràtica. Van demostrar no només que són capaços de fer-ho, sinó de fer-ho també segons els valors democràtics.
Aleshores, la meva pregunta és: perquè no es van manifestar també per coses molt pitjors com els atemptats de l'11 de setembre als Estats Units, de l'11 de març a Madrid, del 7 i el 9 de Juny a Londres o pels innombrables segrestos i decapitacions d'hostatges innocents a l'Iraq? És que una broma sobre un aspecte de la seva religió, que ni tan sols consta en l'Alcorà, els indigna més que l'assassinat de persones concretes de carn i os?
Ho sento molt, però només començaré a donar-los credibilitat el dia que els vegi desfilar contra el crim i la barbàrie. Fins aleshores, em permetran que els continui mirant amb el més profund dels escepticismes.
ADDENDA.- Em permeto la llibertat de destacar un comentari de Leonor Alcántara a l'anterior anotació, pel que diu i per com ho diu.
La vulnerabilidad de las "sociedades abiertas"
El nuevo frente de lo islámicamente correcto ha llegado a establecer un nuevo tipo de censura ideológico-religiosa en todo el globo, tan perfectamente sincronizada que incluso ha provocado ecos en los paises más impermeables a la libre circulación de información y la autocensura en la mayoría de medios occidentales.
Sabemos que estos movimientos bárbaros están orquestados, pero sólo hemos escuchado unas tibias palabritas en contra por parte de nuestros representantes políticos y las autoridades europeas y ninguna protesta nuestra.
Hoy por hoy es casi imposible poder expresar en Europa una opinión volteriana o darnos un paseo por el "jardín del escéptico" de la mano de Diderot haciendo una crítica sobre el Islam, el santo Corán increado por la mano del hombre o nuestras reservas sobre que "el verdadero islam" sea una religión tolerante y que el Corán sea un texto de "paz y amor".
Hemos asumido acríticamente:
- el complejo de la maldad congénita del "hombre blanco", todos parecemos sentirnos culpables;
- el dogma de que el desarrollo de las ciencias perjudica y deteriora a Gea y que lo que provoca es una relación de dominio de los ricos sobre los pobres;
- la conquista del puesto de "víctima esencial" por parte de los musulmanes (Hamás)
arrebatándoselo a los judíos, a quienes les niegan haber sido los sujetos del exterminio (Irán), suceso que ha cambiado el mundo, nuestro mundo, pues después del Holocausto tenemos contancia de que lo inimaginable puede ser un hecho;
- aceptar que toda crítica al islamismo en el fondo es una muestra de racismo, que criticar el islam es ser antiárabe.
Mientras dormíamos en nuestra tierra conquistada y nunca perfecta, pero perfectible, alguien abrió nuestra barriga y la llenó de piedras. Todos esos prejuicios que casi nadie discute nos impiden poder acercarnos al río, refrescarnos la garganta y poder pensar a las claras qué está pasando. Por contra, cuando intentamos beber, lo que conseguimos es caernos al agua. Alguien nos rescata si y sólo si prometemos conservar nuestros prejuicios para que sean ellos, los "hombres santos" los que los administren.
Un ilustrado cualquiera nos vería como un ordenado rebaño.
Leonor Alcántara
