Es políticament comprensible que Washington i Londres vulguin apaivagar la tensió provocada per la publicació de les caricatures de Mahoma perquè són els dos països que estan en primera línia de la lluita contra el terrorisme islamista i ja tenen prou maldecaps. Però la lluita contra el totalitarisme islamista no es pot guanyar només per les armes -especialment quan no es tracta d’una confrontació convencional entre estats enemics- sinó que s’ha de guanyar també i principalment en el terreny de les idees i dels valors.
La llibertat d’expressió és -en paraules crec que de Tocqueville- la pedra angular que aguanta la resta de llibertats, i per això s’han de tolerar fins i tot els seus excessos. De fet, l’únic límit a la llibertat d’expressió i de premsa hauria de ser la calumnia i l’amenaça, dos delictes perfectament tipificats en tots els codis penals occidentals.
No està tan clar, pel contrari, que les injúries puguin limitar sempre el dret a la llibertat d’expressió, ja que aquest no es limita a la manifestació d’opinions racionals sinó també a l’expressió d’emocions. El legislador i la jurisprudència certifiquen aquesta dimensió subjectiva i circumstancial del delicte d’injúries i per això consideren que, per a que realment existeixi, hi ha d’haver ”animus injuriandi”, és a dir, que no cal atendre tant al significat de les paraules com a la intenció del que les pronuncia i a la situació, lloc i moment en que ho fa. Es per això que ni el que diuen de vegades a la COPE respecte, per exemple, a Maragall o el que va dir Rubianes sobre Espanya a TV3 és una vulneració del dret a la llibertat d’expressió. Una altra cosa molt diferent és que es considerin barroeres, de mal gust o poc educades o que se’n faci una legítima interpretació política i mediàtica.
La prohibició de reproduir una imatge del profeta Mahoma només afecta als seguidors de la religió musulmana però en cap cas a aquells que no la professen. Si es posible escarnir la religió catòlica cuinant, per exemple, un crucifix, perquè no s’ha de poder caricaturitzar el profeta? I no només això, el poder polític democràtic pot demanar el que vulgui però no pot impedir la publicació d’informacions i opinions. I aquest valor fonamental de la democràcia és el que està en joc.
Fixeu-vos bé en la contradicció. D’una banda, alguns polítics i funcionaris europeus lamenten i consideren un abús i una provocació la publicació d’unes caricatures en realitat bastant ingènues, en canvi no diuen el mateix de les amenaces -que sí són un delicte- que obertament estan fent aquests dies grups de musulmans, no ja a l’Aràbia Saudita, sinó pels mateixos carrers del centre de Londres.
Ara, torneu a mirar les fotografies de dalt i responeu: qui és el que traspassa els límits de la llibertat d’expressió? Què és realment intolerable, la publicació de les caricatures o les amenaces mort i la crida al genocidi?
ADDENDA.- La ira musulmana per la publicació de les caricatures no deixa de ser una hipocresia, perquè en cap part de l'Alcorà es prohibeix la iconografia humana i perquè hi ha moltes pintures i dibuixos del profeta en la cultura islàmica, especialment d'abans del segle XIII, quan els Hadits ho van prohibir. Una prohibició, però, que no va impedir, per exemple, que al segle XIX els Kajars de l'Iran representéssin habitualment Mahoma en els frescos monumentals que tothom pot contemplar encara. Per veure les imatges del profeta a la història de l'art musulmà, cliqueu aquí. (Via Chroniques de l'Extrême-Centre)
