Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 6 de juny de 2006

L'Iraq real

El periodista iranià Amir Taheri explica en un article recent, titulat The Real Iraq, una versió bastant diferent a la que donen els mitjans de comunicació occidentals sobre la situació actual a l’Iraq. Crec que és un article de lectura obligada per estar ben informat. Tant és així que, pels que teniu molta pressa, us en faré una síntesi.

En el seu article, Taheri busca, troba i exposa diversos indicadors objectius a fi i efecte de poder porcedir a una evaluació el més correcta possible de la situació real a l’Iraq.

El primer indicador fiable, segons el periodista iranià, són el del refugiats. “Quan les coses eren veritablement deseperades a l’Iraq –el 1959, 1969, 1971, 1973, 1980, 1988 i 1990- llargue cues d’iraquians que esperaven fugir del país es formaven a les fronteres amb Turquia i l’Iran. El 1973, per exemple, quan Saddam Hussein va decidir expulsar tots aquells que els seus avantpassats no havien sigut ciutadans de l’imperi otomà abans de la creació de l’Iraq com a estat, gairebé 1,2 milions d’iraquians abandonaren les seves llars en només sis setmanes (...) una escena regularment repetida sota Saddam”. Res d’això va passar el març del 2003. “Al contrari –escriu Taheri- , els iraquinas, lluny de fugir, van tornar a casa seva. A finals del 2005, en el marc de les estimacions més febles, el nombre de persones que havien retornat al país havia assolit el límit dels 1,2 milions. La majoria dels camps instal·lats a Turqia, l’Iran i l’Aràbia Saudita per acollir els iraquianes que fugien després de 1959, estan tancats ».

Un segon indicador fiable són les peregrinacions. “Des de 1991 (quan Saddam Hussein massacrà els xiïtes que s’havien revoltat en contra seu) fins al 2003, no hi va haver gairebé cap peregrí en aquestes ciutats (es refereix a Kerbala i Najaf). Després de la caiguda de Saddam, aquests estan innundadades de visitants. El 2005, els llocs sants van acollir prop de 12 milions de peregrins, esdevenint així els llocs més visitats del mçon musulmà, per davant de la Meca i Medina. Més de 3.000 clergues iraquians han tornat també de l’exili... »

Un tercer indicador és la moneda. “A la fi del regnat de Saddam Hussein, el dinar iraquià estava en caiguda lliure; després de 1995, va deixar de canviar-se a l’Iran i Kuwait. Pel contrari, el nou dinar, introduit a començaments del 2004, es comporta bé davant el dinar kuwaitià i el reial iranià, havent-se revalorat d’un 17% respecte al primer i d’un 23% respecte al segon. (...) La immensa majoria d’iraquians, i milions d’iranians i kuwaitians, consideren avui la moneda iraquiana com un medi de canvi segur i sòlid ».

Un quart indicador és el nivell d’activitat de les petites i mitjanes empreses. « Segons el FMI i el Banc Muyndia, però també segons diversos estudis privats, l’economia iraquiana es comporta millor que totes les altres a la regió. El PIB va arribar gairebé als 90.000 milions de dòlars el 2004, és a dir, el doble que al 2003, i el seu índex de creixement reals, segons el FMI, ha estat del 52,3%. En el mateix període, les exportacions van créixer de més de 3.000 milions de dòlars, mentre que l’índex d’inflació a caigut del 70% el 2002 als 25,4% el 2004. L’índex d’atur s’ha dividit per la meitat, passant del 60 al 30%...”

Finalment, un cinquè indicador que reflexa la llibertat de la societat iraquiana. "Els debats a la ràdio, els talk-shows televisats i els blogs a internet, les cases de tè, els bazars, les mesquites, les oficines i els domicilis (...) És a dir, una àmplia xarxa de mitjans independents a emergit a l'Iraq, això inclou més de 100 diaris i revistes privats i més d'una vintena d'estacions de televisió i de ràdio. (...) L'Iraq d'avui és un indret on efectivament s'excerceix més la llibertat d'expressió".