Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 15 de juny de 2006

Nostàlgia de l'antifranquisme

La transició política va ser engrescadora, però l'eufòria de molta gent d'esquerra no va durar gaire. En el seu dia, aquest estat d'ànim el va reflexar amb gran precisió Manuel Vázquez Moltabán amb la frase: "contra Franco vivíamos mejor". Era la nostàlgia d'una època en que tot semblava estar molt clar. Una època on no hi havia lloc pels matisos: o s'estava favor o s'estava en contra de la dictadura. Una època en la que els bons eren molt bons i els dolents eren molt dolents. Una època en la que totes les utopies semblaven possibles i en la que podíem ser tan revolucionaris com el mateix Che Guevara. Era la nostàlgia de l'antifranquisme.

Una nostàlgia que resta ancorada en el més profund de l'ànima política d'una gran part de la gent de la meva generació i que fa que, encara avui, continuïn sent antifranquistes. Un antifranquisme que han transmès als seus fills i els seus alumnes i que ha tingut l'efecte pervers de fer creure que el franquisme encara existeix.Certament, encara poden quedar persones que se sentin franquistes, però benhauradament el franquisme ha desparegut del mapa institucional, polític i sociològic d'aquest país. I si sobreviu, paradoxalment, és perquè sobreviu l'antifranquisme. El franquisme no acabarà de morir mentre no mori l'antifranquisme perquè són les dues cares de la mateixa moneda d'una època històrica.

Amb l’abassegadora victòria electoral de Felipe González el 1982, l’antifranquisme militant –que majoritàriament, encara que no exclusivament, havia sigut d’esquerres- va arribar d’alguna manera al poder. Això va fer que durant els catorze anys de governs socialistes semblés que s’havia girat definitivament una pàgina de la història, que es mirava cap el futur, cap a Europa, que es donaven per tancades les ferides de la guerra civil i que l’antifranquisme entrava ja en el museu de la història.

Però la victòria del PP a les eleccions de març de 1996 va ressucitar tots els dimonis del passat, posant de manifest la dificultat de l’esquerra per acceptar amb paciència democràtica que la dreta pugui governar el país segons la seva ideologia política i les seves conviccions. És a dir, la incapacitat de l’esquerra per acceptar una dreta diferent a la que ella voldria.

Durant els primers quatre anys de govern d’Aznar, amb una majoria simple que obliga el PP a pactar amb els nacionalistes, l’esquerra es manté relativament prudent, confiada en que tornarà al govern ben aviat i que tot haurà sigut un petit parèntesi entre dues eres socialistes. Però la victòria d’Aznar per majoria absoluta a les següents eleccions legislatives esdevé insuportable. L’antifraquisme ressucita. Vint anys després de la transició comencen a exhuma-se fosses comunes –no van tenir temps de fer-ho durant el llarg mandat de Felipe González?- amb la intenció declarada d’utilitzar-ho políticament contra el PP.

D’aquesta manera es va anar conformant un projecte polític favorable a una segona transició, és a dir, a una refundació de l’estat espanyol sobre la base de les idees de l’esquerra i dels nacionalismes deixant al marge a gairebé la meitat de l’electorat que representa el PP, identificat ja com a neofranquista. Aquest objectiu, com molt bé ha explicat Arcadi Espada, no és el de la reconciliació nacional –que fins i tot havia defensat el Partit Comunista de Santiago Carrillo- sinó la pura i simple voluntat de guanyar definitivament la guerra civil, seixanta anys després d’haver-la perdut.

És per aquest motiu que ara grups de joves -que no saben per experiència pròpia el que és una dictadura- i de no tan joves -però amb una síndrome inequívoca d'abstinència antifranquista- es dediquen a l'heroicitat de buscar "fatxes" per tot arreu, en una cursa accelerada que justifiqui la seva existència política.

Però, per què aquesta insistència si els populars ja no són al poder? Doncs, perquè entre altres coses l’esquerra es perfectament conscient que no hauria derrotat electoralment el PP el 14 de març del 2003 si no hagués comptat amb l’ajuda d’Alà. I això els provoca un ressentiment encara més gran. És per això que estan decidits a aprofitar el govern i el carrer per marginalitzar el PP i posar-lo en la disjuntiva de reconvertir-se en una altra cosa o desparèixer.

A mi també m’agradaria que el PP fos menys conservador i més liberal en moltes coses, però precisament la grandesa de la democràcia consisteix en la convivència pacífica i respectuosa entre els que no s’agraden. Només es pot excloure del joc democràtic aquells que utilitzen la violència per imposar les seves opinions polítiques i els que, sense haver utilitzat encara la violència, proposen un projecte polític que comporti la liquidació de les llibertats i els drets constitucionals de tots, o d’una part, dels ciutadans.

Fa anys, Amnistia Internacional adoptava com a lema la frase de Voltaire: “No estic d’acord amb el que penses, però donaria la meva vida perquè ho puguis dir”. Com han d’haver canviat les coses en aquest país perquè ara hi hagi tanta gent disposada a sortir al carrer per impedir que puguin parlar els que no pensen com ells.