Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 16 de juny de 2006

És Catalunya una societat democràtica?

Sé que per a molta gent el sol fet de formular aquesta pregunta els resultarà escandalós. Però el problema no rau en la pregunta -no hi ha, es diu, preguntes inconvenients- si no en la resposta. I aquesta, si que pot resultar inconvenient i escandalosa.

Catalunya, com la resta d'Espanya i de la Unió Europea, té un sistema polític democràtic perfectament homologable. El govern de la Generalitat no és una dictadura, ni cridanera ni silenciosa. Però en els últims anys i d'una manera accelerada, la societat catalana ha anat derivant cap a una societat nacionalment intolerant. Pot acceptar gairebé qualsevol cosa, per més estrafolària que sigui, i conviure amb ella, llevat d'una oposició que no sigui, en cap mesura, nacionalista. Podria acceptar una dictadura catalanista més fàcilment que una democràcia espanyola sense diferències territorials.

Per molta gent, la democràcia, la llibertat política, els drets fonamentals, ja no ho són tant de les persones, dels individus, com de la comunitat nacional. Sense comunitat nacional, creuen, no pot existir plenament la llibertat política.

Aquesta confusió interessada entre els drets de les persones, els únics realment existents, i els suposats drets col·lectius, són el fonament de totes les polítiques antiliberals i col·lectivistes. Es per això que, en un moment donat, l'esquerra i el nacionalisme poden identificar-se políticament, ja que en ells sempre preval el subjecte col·lectiu, sigui l'ètnia, la classe social, la raça, el sexe o la religió.

Arribats en aquest punt, la pregunta és: només amb un estat nacional català és possible ser català? Es necessari, per ser i poder viure com a català -suposant que això vulgui dir alguna cosa d'especial-, tenir un instrument coercitiu com és l'aparell estatal per fer-ho possible? I si això és imprescindible, com és que els catalans hem pogut sobreviure durant tants segles, no només sense un estat propi sinó sota règims tan hostils com ho va ser la dictadura franquista?

Històricament, diuen els especialistes, la homogeneització nacional va facilitar el naixement de la igualtat política i de la democràcia liberal. Una fita històrica capaç de superar les barrers nacionals i identitaries per esdevenir un patrimoni comú de la humanitat. És per això que resulta tan absurd que, segles després, volguem ara recórrer el camí a la inversa. És a dir, partir de la llibertat política per anar a la homogeneització nacional.