Como la trampa es de planteamiento, el desarrollo puede permitirse el lujo de la verdad. Es cierto que, en general, los policías y los bomberos de Nueva York fueron héroes en esa jornada apocalíptica. Y uno no puede dejar de conmoverse ante la peripecia de la escuadra policial atrapada bajo los escombros de las torres. Stone opta por comprimir la espectacularidad del evento en una situación claustrofóbica, y le funciona. Busca encoger el corazón del espectador, y lo consigue. Esas consideraciones técnicas y estéticas quedan invalidadas, sin embargo, por el mensaje subyacente.
Vaig anar a veure la pel·lícula aquest estiu mentre era de vacances a San Francisco -la pel·lícula no s'ha estrenat encara a Espanya- amb certa aprehesió, donats els antecedents ideològics d'Oliver Stone. Però he de reconèixer que la pel·lícula em va agradar. No és una pel·lícula política. Es un pel·lícula sobre la gent que ha d'afrontar un perill inesperat. Sobre la seva valentia i la seva por, el seu dolor i el seu sacrifici, sobre la capacitat humana per sobreviure i lluitar contra l'adversitat. Sobre l'esforç, la cooperació i el compromís.
Oliver Stone no fa un documental, però s'ajusta amb molta fidelitat a la realitat, física i espiritual, dels protagonistes, que no són personatges de ficció sinó persones reals, amb nom i congnom, que van sobreviure a la tragèdia. Stone mostra les seves emocions, les seves reaccions, sense jutjar-les, sense sotmetre-les a cap censura prèvia, a cap prejudi polític i ideològic. I això no agrada.
No agrada, per exemple, que un dels personatges tangencials de la pel·lícula, un jove que deixa la seva feina i torna a enrolar-se a l'exèrcit per considerar que el seu país ha entrat en guerra, que ajuda a salvar els dos policies enterrats sota la runa d'una de les torres, se'n vagi després voluntari a l'Iraq. Probablement, a Oliver Stone tampoc li agradi, però ha tingut l'honestedat de presentar el personatge perquè el personatge existeix i representa el que pensa i creu una bona part de la societat nord-americana. I això tampoc agrada.
