Els talons d'Aquil·les de la guerra contra l'islamisme

Moltes vegades s’ha volgut comparar el conflicte de l’Iraq amb la guerra del Vietnam. Una comparació equivocada, però que pot arribar a tenir un punt en comú: si els EUA perden la guerra de l’Iraq la perderan, com en el Vietnam, a la reraguarda.

La guerra del sud est asiàtic va ser una batalla més de la guerra general contra el comunisme en un món que pendulava en el fràgil equilibri de la destrucció mútua assegurada. La guerra de l’Iraq és també una batalla d’una guerra general contra el terrorisme islamista i la proliferació d’armes de destrucció massiva, però en un món en el que, a diferència de la guerra freda, la nova amenaça no disposa encara de l’arsenal apocalíptic suficient.

Tot i que l’administració Bush ha definit bastant clarament el caràcter i la naturalesa de l’amenaça després de 11-M i no ha dubtat ha emprendre les accions policials i militars convenients, no ha pogut evitar les vacil·lacions i les frenades en l’aplicació d’una estratègia coherent per culpa del front intern. Un front que no es refereix només a l’oposició demòcrata i mediàtica sinó també a sectors del partit republicà i del propi govern nord-americà.

Les intervencions a l’Afganistan i l’Iraq haurien d’haver anat acompanyades d’accions concretes per acabar també amb les dictadures de Síria i de l’Iran. El recent conflicte del Líban i la provocació nuclear de l’Iran ho demostren a bastament.

El blog Iraq the Model ho explica amb una claredat meridiana:

The insurgents, terrorists and militias operating in Iraq depend on foreign support for money, training, technology and in some cases men. Moreover the influence of foreign interference is clear even in the political arena in Iraq through the numerous political crises the country had faced. Thus, this war will not see an end unless America revives the preemptive war strategy and start chasing the enemies and striking their bases in the region, especially in Syria and Iran.

We all saw how Saddam's regime collapsed in two weeks and we learned then how fragile and weak that regime and similar regimes are. And we discovered how ridiculous and futile the rage and warnings of the "Arab and Muslim street" were.

The same thing can happen to Syria or Iran; there's every reason to believe that regimes and armies will fall apart and surrender in the same manner that we saw in Iraq, and few will volunteer to stop Asad or Ahmedinejad from falling. When this happens it will recharge the war on terror with great momentum and then Syria and Iran will no longer serve as training camps and recreation resorts for terrorists. The entire region from Afghanistan to the Mediterranean will be a dangerous place for terrorists just like Iraq and Afghanistan are and terrorists will have to keep running and hiding and will not be capable of launching organized campaigns from secure bases. By expanding the war on terror to engulf these major terror hideouts, the huge military force will once again resume playing its logical role as a hunter not as a target trying to defend itself against incoming enemies.

Like what happened with OIF, the price of the operation itself would be much lower than the price of waiting and when the troops finish their primary objectives the peoples of the liberated countries and the troops will have the advantage over the remaining terrorists who will have their finance and support network disrupted. Terrorists will then be forced southwards to Somalia, Yemen and Sudan which are countries already having problems with the international community and incapable of providing generous support for fleeing terror groups.

America's worst mistakes were hesitation, failing to invest the initial victory in Iraq and Afghanistan and not using her power and influence to achieve more. America simply did not act like a winner but instead stood idly like a weary giant doing nothing but complain about mosquito bites.

Some might ask…Do we have to do all of this? Go through all these battles and change those regimes? My answer is Yes. For one reason; terrorists and terror-supporting regimes have chosen war and America, and the values it stands for, is the target and they will not stop shooting at America until they are dead or arrested.

It is a war that was imposed on the free world by murderous maniacs who would do anything to destroy the human civilization and they would not hesitate to use any means to destroy those who are different. Fighting those criminals now will cost less blood and resources than fighting them later.

Tot i que l’11-S va ser una declaració de guerra contra els Estats Units, els atemptats de Madrid i Londres ho van ser també contra la Unió Europea. L’enemic és comú i la lluita també hauria de ser-ho. I l’instrument per executar aquesta lluita comú hauria de ser l’OTAN. Una Aliança Atlàntica decidida a defensar els seur principis fundacionals “de preservar la llibertat, l’herència comuna i la civilització dels pobles, fonamentals en els principis de la democràcia, la llibertat individual i l’imperi de la llei” i de reforçar-se amb altres democràcies disposades a combatre el nou enemic totalitari. La Faes proposa que el Japó i Australia s’integrin a l’OTAN i Daniel Pipes hi afegeix Corea del Sud i Xile.

La misión de la OTAN, por tanto, debe ser “combatir el jihadismo islámico y la proliferación de las armas de destrucción masiva principal, pero no exclusivamente, entre los grupos y los gobiernos islámicos”. Esto significa “llevar la guerra contra el jihadismo al centro de la estrategia Aliada” y que derrotar al jihadismo islámico continuará siendo “la misión clave” de la organización durante muchos años.

Una segunda recomendación clave de "OTAN: una alianza para la libertad": que la OTAN invite como miembros de pleno derecho a países que sean tanto democracias liberales como que estén dispuestos a contribuir a la guerra contra el jihadismo islámico. El estudio enfatiza incorporar a Israel a la Alianza como “un paso extremadamente importante”, y propone a Japón y Australia como miembros de pleno derecho. Yo propondría, además, a Corea del Sur y Chile. Con el fin de animar a otros estados en lucha, el estudio sugiere una pertenencia asociada para países como Colombia o la India. A lo que sugiero que México o Sri Lanka podrían unirse a sus filas.

Un tema que FAES no aborda explícitamente pero que señala: que la OTAN podría reemplazar a Naciones Unidas como la entidad mundial clave. Mientras la ONU se hunde de una situación problemática en profundidades cada vez más pantanosas, se hace cada vez más obvio que para que una organización internacional se comporte de manera adulta, es imprescindible limitar sus miembros a estados democráticos. Podría crearse una nueva organización de cero, cierto, pero es más fácil, más barato y más rápido construir sobre una estructura existente, especialmente una de capacidad demostrada. La OTAN se ofrece como el candidato idóneo, especialmente según lo reconceptualizado por FAES.

El problema és que l'OTAN pot esdevenir un gegant amb els peus de fang, donada la divisió interna existent entre alguns dels països membres. Una divisió que tendeix a minar la voluntat i la capacitat de l'Aliança. Una voluntat i una capacitat, però, que no trigarà gaire a posar-se en evidència en la prova de foc que és l'Afganistan.