Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 12 de novembre de 2006

Quins canvis a l’Iraq ?

Els republicans, tot i tenir la presidència i la majoria a les dues cambres durant els últims sis anys, no han pogut escapar al que sembla ser un determinant de la política exterior nord-americana de l’últim mig segle : que els EUA perden o guanyen a les guerres al front interior. L’opinió pública, i sobre tot qui té el poder de controlar-la o influir-la d’una manera considerable, és la que dicta el que és o no és políticament correcte o aceptable. Des del punt de vista democràtic, això seria innobjectable sempre i quan existís garantia d’objectivat i imparcialitat en els mitjans que serveixen la informació als ciutadans. Com que aquesta garantia és més que dubtosa, fins i tot en un país que no té mitjans públics –és a dir, controlats pel govern- i que els privats solen ser molt més professionals que els de casa nostra, els polítics estan obligats a sobreviure en funció, no de les seves conviccions, sinó de la seva concordança amb els dictats de l’opinió publicada en cada moment. I més en un sistema electoral tan personalitzat com és el nord-americà.

Per aquesta raó, la política iraquiana de l’administració Bush, després de la seva ràpida victòria militar del 2003, ha estat marcada per la incoherència entre la grandiositat dels objectius –sentar les bases per a la implantació de la democràcia liberal al Pròxim Orient- i la limitació dels efectius per aconseguir-los. Una limitació que, en últma instància, obeïa al rebuig electoralista de desplegar un nombre suficient de soldats sobre el terreny. És a dir, a una manca de determinació i inconseqüència en funció de les enquestes d’opinió i de la rivalitat entre neocons i realistes al si de l’adminsitració Bush.

Paradoxalment, la derrota electoral republicana podria facilitar un « canvi » que superés aquestes incoherències. Però no un « canvi » com el que la superficialitat de la internacional mediàtica intenta fer creure, és a dir, que el derrocament de Saddam va ser un error i que el cal és sortir cames ajudeu-me de l’Iraq, sinó de resituar la presència militar nord-americana en aquell país en funció dels interessos nacionals dels EUA en el context general de la lluita internacional contra l’islamisme.

Tot i que és massa aviat per dir-ho, els canvia podrien anar en la direcció propugnada des de fa temps per Daniel Pipes.
Si la coalition avait nourri des espoirs plus modestes, se contentant d’un gouvernement et d’une économie convenables puis d’un progrès beaucoup plus lent vers la démocratie, l’avance réalisée par l’Irak ces quatre dernières années serait plus apparente. Les forces d’occupation auraient dû parrainer un homme fort favorable à la démocratie, afin d’apporter la sécurité dans le pays et de progresser enfin vers un processus politique ouvert. Cette démarche aurait eu l’avantage de maintenir les islamistes loin du pouvoir au moment où leur popularité et leur attrait électoral arrivaient à leur apogée.
Le message fondamental de la coalition aux Irakiens aurait dû être le suivant: «Vous êtes des adultes – votre pays vous appartient à nouveau, bonne chance.» Puis des capitaux de lancement auraient dû être transférés et des troupes de la coalition stationnées dans les déserts avec une mission clairement définie, à savoir protéger les frontières irakiennes internationales, assurer l’exportation du pétrole et du gaz, rechercher Saddam Hussein et ses partisans et prévenir des atrocités à grande échelle.
Ces souhaits au conditionnel restent valables à l’approche de l’année 2007. L’administration peut encore cadrer le débat en fonction des intérêts américains et non plus des intérêts irakiens. Elle peut comparer l’Irak actuel avec celui du modèle totalitaire d’avant son intervention, plutôt qu’avec un idéal potentiel. Elle peut se distancer du sort de l’Irak en rappelant au monde que c’est aux Irakiens de forger leur destinée.