Els partits nacionalistes catalans -que són gairebé tots- estan matxacant el PP per la contradicció evident d'haver acceptat en l'Estatut d'Andalusia moltes coses que havien impugnat en l'Estatut de Catalunya. De fet, més de la meitat dels articles impugnats pel PP per inconstitucionalitat s'han reproduit gairebé literalment a l'Estatut andalús. Ve't aquí alguns exemples:
-El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l'última instància jurisdiccional de tots els processos iniciats a Catalunya
-El Tribunal Superior de Justicia de Andalucía es la última instancia jurisdiccional de todos los procesos judiciales iniciados en Andalucía
-Totes les persones tenen dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives integrals i a viure amb dignitat el procés de llur mort.
-Todas las personas tienen derecho a recibir un adecuado tratamiento del dolor y cuidados paliativos integrales y a la plena dignidad en el proceso de su muerte.
L'ensenyament és laic, -diu l'Estatut català- a les escoles de titularitat pública.
La enseñanza pública, conforme al carácter aconfesional del Estado, será laica.
Els nacionalistes, lògicament, estan molt contents explotant aquesta contradicció. Una contradicció que no amaga la seva incapacitat d'obtenir un ampli consens constitucional alhora de refer l'Estatut. Si haguéssin pactat amb el PP, el nou text estatutari estaria totalment garantit, ja que els populars no haurien presentat el recurs d'inconstitucionalitat que el farà naufragar en molts dels seus termes actuals.
L'argument nacionalista era que un pacte amb el PP era impossible, però com s'ha vist a Andalusia això no era veritat. I no ho era perquè el que en realitat volien els nacionalistes, dins la lògica política endegada per Zapatero, no era un Estatut de consens i per tant un Estatut amb el PP sinó un Estatut contra el PP. De la mateixa manera que volen, per exemple, un pacte antiterrorista contra els populars més que contra ETA.
Ara bé, això vol dir que la decissió del PP de dónar suport a l'Estatut andalús ha estat més encertada que la de rebutjar l'Estatut català? La baixíssima participació electoral dóna la resposta. No. Una cosa és que els canvis de naturalesa constitucional s'hagin de fer amb el més ampli consens possible perquè siguin sòlids i duradors, i una altra molt diferent que aquests canvis siguin necessaris o ho siguin en la percepció dels ciutadans.
Les reformes estatutàries no només no eren una prioritat a Catalunya i a Andalusia sinó que eren únicament i exclusiva una prioritat d'aquells partits que volen imposar unilaterlament el seu model de país, pàtria i estat a la resta. És per això que a l'apuntar-se al carro de Chavez el PP andalús ha comès un gran error polític. Potser haurà demostrat molta flexibilitat i voluntat de consens, però no ha aconseguit convèncer ni els seus electors de la bondat o necessitat del nou Estatut.
