Aquests vint anys han capgirat el model de les relacions internacionals vigent des de la fi de la Segons Guerra Mundial. El nou paradigma de la política internacional no respon a les fòrmules de la diplomàcia realista del passat. I això serveix tant per a Israel com per a l’Iraq.
En el cas del conflicte israelianopalestí, l’antic cap de l’estat major de les forces israelianes, el tinent general Moshé Ya'alon acaba de presentar a la setena Conferència Política i Estratègica d'Hertzlyah una nova perspectiva del conflicte. Segons ell, el centre de gravetat del conflicte no són els territoris ocupats sinó la destrucció d'Israel.
Certains pensent que la solution du conflit Arabo-Israélien amènera la stabilité au Moyen Orient. Beaucoup pensent que le problème est "l'occupation" - le maintien des territoires conquis en 1967-, et que quitter ces territoires amènera la fin du conflit. Ces deux postulats erronés empêchent l'émergence d'un nouveau modèle pour la résolution du conflit. En dépit des tentatives incessantes pour régler ce conflit durant les 15 dernières années, rien n'a été résolu. Nous sommes tellement occupés à nous disputer à propos de la solution que nous avons perdu de vue le problème.
Les accords d'Oslo, et la décision d'Arafat de lancer son Intifada en 2000 après avoir été responsable de l'échec du sommet de Camp David, ont montré qu'Arafat ne voulait pas d'une solution à deux États et de la paix avec Israël. Il voulait éviter de reconnaître Israël comme un état Juif et indépendant. Les hésitations d'Arafat sont en harmonie avec les hésitations des Palestiniens des générations passées.
Les Palestiniens ont toujours rejeté la solution de deux États : ils ont rejeté la Commission Peel en 1937 et le plan de partition des Nations Unies de 1947. Le rejet le plus significatif est celui qui est intervenu à Camp David en 2000, quand Ehoud Barak a carrément offert de se retirer sur les lignes de 1967. En fait, après chaque rejet Palestinien d'une solution politique, une violente agression contre les Juifs est intervenue. Le leadership Palestinien admettait que les accords d'Oslo étaient un cheval de Troie. Fayçal Husseini disait que "en 2000, nous sommes sortis du cheval". Aujourd'hui, le Hamas ne cache pas ses vraies intentions: il n'y a pas de place pour un état Juif indépendant entre le Jourdain et la Méditerranée.
I això és també el que passa a l’Iraq. Perquè, en paraules de Marck Steyn, l’Iraq no tracta de l’Iraq sinó dels Estats Units. No es un conflicte pel petroli entre una insurgència patriòtica, amb suport de brigades internacionals, que lluitaria contra una ocupació neoimperialista, sinó del camp de batalla principal de la nova confrontació internacional plantejada pels jihadistes islamistes.
¿Entendido? En la presunta "guerra civil" sunní-chi'í de Irak, Irán ha marcado las dos casillas. A priori, no tiene mucho sentido -- si por "sentido", usted se refiere al "realismo" inteligente de la política exterior a la antigua usanza del tipo del Iraq Study Group. Recordará usted que Messrs Baker, Hamilton y compañía nos garantizaban que Irán tenía "interés en evitar el caos en Irak". Visiblemente, Irán piensa de otra manera.
Y lo que están haciendo sugiere una visión de la situación concebida con mayor claridad que la que el colectivo irreal del realpolitik de Washington pueda proponer. ¿Por qué apoyaría el Irán chi'í a los sunníes iraquíes que matan iraquíes chi'íes?
Porque Irak no trata de Irak. Trata de América.
Los mulás entienden eso, incluso si todo el Partido Demócrata y la mitad de los Republicanos no lo entienden. Irán tiene interés en que la empresa norteamericana en Mesopotamia termine en un fracaso tan estrepitoso, por no decir traumático, que Washington se retire de la región. De modo que a tal fin, han montado una guerra a distancia. Hubo un tiempo en el que toda rencilla picajosa sobre el planeta era una guerra a distancia: los soviéticos tenían a su hombre en el norte de Piradostán, y Occidente tenía a su hombre en el sur de Piradostán, y se ponían manos a la obra y uno de ellos salía victorioso. Pero, desde la Guerra Fría, parece que hemos perdido el talento para elegir bando en las guerras a distancia, de modo que los iraníes nos ahorraron problemas y eligieron ambos bandos. Durante tres años, los negacionistas siguieron asegurándonos que hay "una guerra civil" en Irak, y los iraquíes continuaron rehusando presentarse a ella. A continuación los iraníes decidieron ponerse serios, y para ellos no importa en absoluto si los iraquíes chi'íes matan iraquíes sunníes o no, o al contrario. En la práctica, una "guerra civil" directa en Irak terminaría muy pronto: no hay muchos sunníes, y los chi'íes podrían encargarse de ellos rápida y desagradablemente. De ahí el enfoque impecablemente bipartidista de Teherán.
I el que val per a l’Iraq també val per a l’Afganistan. Els talibans, la branca local de la “internacional” islamista, davant la cobardia d’occident i el suport de la internacional mediàtica estan intentant obrir un segon front, un segon camp de batalla, contra els Estats Units i els aliats que encara li queden. Les intervencions militars occidentals als dos països responen a la mateixa lògica i a la mateixa necessitat. Per això és tan absurda la posició del govern espanyol, que està fent a l’Afganistan el mateix exactament que estaria fent a l’Iraq. I no s’hi val justificar-ho apel·lant a la legalitat internacional, perquè l’actuació de les forces multinacionals desplegades al país mesopotàmic està beneïda per una resolució de l’ONU adoptada poques setmanes després que Zapatero anuncies la retirada de les tropes espanyoles.
