Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 1 de març del 2007

De Juana no és un màrtir de la democràcia sinó un dels seus botxins

La decissió del govern espanyol d’enviar a casa De Juana Chaos estaria plenament justificada -“legal i humanitàriament”, com ha dit Rubalcaba- si l’etarra patís d’una malaltia greu, senil o terminal. Però De Juana no està malalt contra la seva voluntat, De Juana està mig moribund per voluntat pròpia, que és molt diferent. L’etarra no vol morir, no és un suïcida que té remordiments de consciència pels crims que va cometre, l’únic que vol és obtenir una victòria política, ideològica i tribal. Com tots els assassins de la politica, només creu que les victòries s’obtenen posant cadàvers sobre la taula, incòs el seu si és necessari.

No desitjo la mort de ningú, i tampoc la de De Juana Chaos. Però respecto el seu dret a morir. I crec que l’Estat l’hauria de respectar també, tan si li convè políticament com si no. En cap cas, la mort de De Juana seria un mort heroica, sinó estúpida. Front a De Juana no hi ha ni Auschwitz ni el Gulag, ni tan sols els sòtans dels germans Creix a la Via Laietana de Barcelona. Front a De Juana el que hi ha és un règim democràtic i un estat de dret, que es pot equivocar però que li concedeix totes les garanties jurídiques i polítiques. De Juana no és un màrtir de la democràcia, sinó un dels seus múltiples botxins.

ADDENDA.- José Luis Díez Ripollés, catedràtic de Dret Penal, escriu això a EL País:
A mi juicio, el debate reciente, con motivo de la huelga de hambre de De Juana Chaos, no entra en el fondo del asunto. La cuestión no reside en cómo mantenerle vivo -en casa o en la cárcel-, ni mucho menos en si se ha de acceder o no a su pretensión -lo primero parece que supondría ponerle inmediatamente en libertad-, sino en cómo hacer compatible su ejercicio de la libertad de expresión y de disponer de su propia vida, con el deber de los poderes públicos de asegurar el cumplimiento de la pena definitiva impuesta. Y la solución, a mi entender, parece clara. Se ha de interrumpir la alimentación forzosa, y asumir las consecuencias: De Juana debe decidir, si no lo ha hecho ya, qué prefiere: dejarse morir o cumplir con normalidad el resto de pena que le queda. Y la Administración penitenciaria debe aplicar sin privilegios las previsiones penitenciarias, incluida la posible concesión de la libertad condicional.

En cualquier caso, tanto persistir con la alimentación forzada, como pasar al tercer grado o liberar condicionalmente al penado a partir de preceptos penitenciarios fundados en razones humanitarias por enfermedades incurables -que desde luego no están pensados para supuestos en que el recluso se autolesiona-, supone hacer primar, indebidamente, las soluciones políticas sobre las jurídicas.