Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de març de 2007

Saddam, 1991. Ahmadinejad, 2007?

Tot i la confusió aparent, la situació al Pròxim Orient s’està definint. I ho està fent en la bona direcció. D’una banda, la nova estratègia nord-americana a l’Iraq, definida i executada pel general Petraeus, està donant bons resultats, de manera que les diferents faccions del govern iraquià ja comencen a veure’s les orelles i aspirar a l’emancipació de la tutela internacional, tan aviat com sigui possible. De l’altra, l’Iran ha aconseguit unir a tothom en contra seu i ha quedat pràcticament aïllat.

Fa quinze dies, el Consell de Seguretat va aprovar les primeres sancions efectives contra el règim dels aiatolàs, amb el suport de Rússia i la Xina, perquè suspengui el seu programa nuclear. La setmana passada Washington ha començat unes impressionants maniobres militars al Golf Pèrsic. Aquesta setmana, la cimera àrab de Riad ha redreçat el front sunnita contra Teheran i el xiïsme i ha decidit recuperar el protagonisme en el conflicte israelo-palestí, que Hezbollah va intentar capitalitzar al provocar la guerra del Líban de l’estiu passat. En poc temps, l’Aràbia Saudita ha aconseguit forçar la formació d’un govern d’unitat palestí -tancant els seus líders a la Meca i no deixant-los sortir fins assolir un compromís- i ara ha rellançat el pla de pau amb Israel, aprovat l’any 2002 a Beirut. Un pla bastant realista en molts dels seus punts i que pot servir de base per endegar un procés negociador.

L’Iran s’està quedant sol i aïllat. La dissidència interior és cada dia més gran i en els últims mesos s’han produït desercions d’importants membres del règim, que estarien passant informació als Estats Units. Aquesta gent tenen por que la bogeria d’Ahmadinejad porti el país a un conflicte militar devastador i volen evitar-ho com sigui. D’altra banda, la situació econòmica interior és cada dia més dolenta.

En aquesta situació, l’Iran necessita recuperar protagonisme i disposar de capacitat de xantatge. D’aquí la captura dels marines britànics i la seva explotació propagandística, en violació flagrant de les Convencions de Ginebra. Una captura que recorda el segrest de l’ambaixada nord-americana a Teheran durant els dies de la revolució islàmica de Khomeini.

D'alguna manera, la situació actual recorda a la de 1991, abans de la primera guerra del Golf. Aleshores, l’amenaça era Saddam Hussein. Ara, és Muhammad Ahmadinejad.