El Centre Jurídic Tomas Moro ha presentat una querella contra el fotògraf José Antonio Moreno Montoya, el servei de publicacions de la Universitat d'Extremadura i la Conselleria de Cultura de la Junta d’aquèlla Comunitat Autònoma, per un pressumpte delicte d’ofensa als sentiments religiosos per una publicació en la que es reprodueixen fotografies de Jesucrist masturbant-se o l'àngel de l'anunciació trempant davant d'una despullada verge Maria.
No publico aquesta entrada per tornar a reflexionar sobre els límits de la llibertat d'expressió. Ja s'encarregaran els tribunals de decidir-ho, en aquest i en tots els casos que hi pugui haver, perquè aquesta és la manera en que es resolen els conflictes en un estat de dret.
Però si vull constatar algunes coses:
1.- Al costat d'aquestes fotografies, les caricatures de Mahoma són d'una innocència infantil. Però mentre les primeres s’editen amb el suport de les institucions públiques, la publicació de les segones per la premsa independent es va considerar una provocació i una irresponsabilitat, contrària a l’aliança de civilitzacions i al respecte multicultural, per part d'aquestes mateixes institucions.
2.- Les caricatures daneses no es van fer tant com una burla a una creença religiosa sinó com una resposta crítica a una amença islamista real, encara que aquesta provingui de grups minoritaris i radicals. Pel contrari, es difícil creure que les fotografies extremenyes responguin més a una crítica de la intolerància religiosa que a les ganes d’escandalitzar de l’artista. Les caricatures van provocar morts, ferits i destrucció de béns en diversos països del món musulmà. En contrast, les fotografies han motivat simplement la interposició d’una querella davant dels tribunals. Uns tribunals que hauran de garantir ara tant la llibertat de creació de l’artista com la reparació dels ofesos, si hi ha motius jurídics per aquesta reparació.
3.- Que la llibertat d'expressió es pugui aplicar sense restricions quan es tracta de criticar la religió catòlica però s'hagi d'autocensurar quan es tracta de la religió musulmana, supera àmpliament els marges d’una simplre contradicció. Pel contrari, sembla més el retorn ideològic de l’esquerra a l'anticlericalisme més tronat respecte l'Església catòlica i a la complicitat més vergonyant amb el totalitarisme, en aquest cas islamista, entès com a expressió revolucionària dels oprimits per l'imperialisme i la globalització.
4.- Aquest retorn de l’anticlericalisme no respon a cap amenaça real per part de l’Església catòlica que ja fa temps –per convicció o per la força- ha acceptat les institucions de la societat democràtica liberal. És a dir, l’existència d’un Estat laic i/o aconfessional en el que la pràctica de la religió és un dret civil dels ciutadans i no una imposició del poder. Òbviament, l’Eslgésia catòlica, com tothom, defensa els seus drets i privilegis. Uns privilegis tan discutibles com el d’altres col·lectius socials, però que no comporten una limitació als drets dels que no som creients. Pel contrari, si que existeix una tendència en alguns sectors polítics i socials a intentar impossar des de l’Estat una determinada concepció laicista de la societat. I això si que és una amenaça a la llibertat de creences perquè l’Estat democràtic ha de ser neutral en matèria de fe i de moral. No pot ser catòlic, ni protestant, ni musulmà, però tampoc ateu o promotor de valors propis d’una ideologia concreta. El laicisme –que és una ideologia- ,és una cosa i l’Estat laic, una altra de molt diferent.
