L’associació palestina per a la defensa dels drets humans Al Mezan ha censat 178 segrestos i 147 assassinats a Gaza, només durant el primer trimestre d’aquest any. Els objectius dels atacs criminals solen ser persones, institucions i establiments acusats de difondre cultura “prooccidental”, especialment cibercafès. Els autors són grups armats islamistes propers a Hamàs o vinculats amb Al Qaeda, que últimament han començat a proliferar en progressió geomètrica. Tot això passa des que Israel va abandonar la banda de Gaza i l’Autoritat Palestina no va saber, poder o voler, construir les bases d’una societat palestina sobirana. Pel contrari, enlloc de construir escoles, hospitals, habitatges, carreteres i les institucions necessàries per fer funcionar un país, van dedicar-se a la lluita pura i dura pel poder i a atacar els pobles israelians fronterers. En tot aquest temps, Gaza ha esdevingut un territori sense llei. Els islamistes de Hamàs i els nacionalistes de Fatah, amb els seus propis cossos de seguretat, es maten entre ells cada dos per tres, fins i tot després d’haver format un govern d’unitat nacional. Davant d’aquest panorama, la gent ha procedit a armar-se massivament i a fer justícia pel seu compte. Dues vegades a la setmana hi ha mercat d’armes a Gaza, al costat del mercat de vehicles d’ocasió, on es ven gairebé de tot: de pistoles Glock a càrregues explosives, passant pels kalachnikov o els fusells d’assalt M16.
Aquesta situació, però, ha deixat d’interessar a la internacional mediàtica, que només se’n fa ressò quan en passa alguna de molt grossa. És a dir, que els media han passat de la cobertura diària –quan es podia acusar Israel de qualsevol cosa- a una cobertura similar a la que es fa amb Sri Lanka, que només surt al diari, la ràdio o la televisió quan hi ha un atemptat amb un centenar de morts. La guerra civil palestina no interessa si no pot ser utilitzada contra Israel, de la mateixa manera que només interessa una guerra civil iraquiana si això desgasta l’administració Bush.
Aquest desenvolupament dels aconteixements a Gaza demostren l’encert de la política de desconnexió d’Ariel Sharon. Com explica Ludovic Monnerat, la desconnexió ha tingut la virtut de “normalitzar” el conflicte israeliano-palestí situant l’equació no tant en la fórmula “territoris per pau” sinó territoris per “un caos que dilueix la guerra”.
